l'alé de l'aigua

  

l’alé de l’aigua

els ibers sabien que no plou sempre,

que la pluja no s’agafa amb la mà,

i l’estil d’anguila del líquid bàsic.

aigua de boca i reg  són aqüeducte,

roma transforma en camps regats les lloses ,

mes la pell verda que els ocells oloren

la crien dunes amb disfressa d’ona.

l’ombra airejava el bramul i l’esquena

suada del bou que omplia els catúfols

al tros de l’alqueria andalusí,

frescor del cant que assadolla els terrossos,

inefable claror que salta rítmica

en  la capil·laritat de les séquies.

llauradors de panses, melons i dacsa,

                        -costa eixugar la suor del turbant-

tracen les venes molles del paisatge,

salts d’aigua                 -la força de cent cavalls-

i sacien la set de cadascú,

està escrit a la paraula i el codi.

amb el safrà i la seda ens mira el món,

creixen camps de moreres i tallers

i les teles de Velluters ballaven

als salons  minuets i contradanses.

el temps deixa petjades als camins

però aquell verd que es pensà en temps dels moros

ens refresca encara l’alé i la pell.

l’or urbanitza damunt del saber

i la memòria ancestral de l’horta:

baraten els silencis i els sorolls,

usos, flora i fauna viuran als llibres,

moriran els mots que en donaven fe.

si no s’enceta el somni per l’Arcàdia

no hi haurà esclat verd

                                                que ature el quitrà.

Josep Micó Conejero, publicat a la revista La Lloca   Antella 2017