Nosaltres els fusterians.

                                                   Homenatge a Fuster

   Un espai nostre al món

                                                                                                                       hem de negar-los l’aigua i el paisatge

                                                                                                                       hem de cridar per tal que no seguesquen

                                                                                                                       passejant per damunt les oronelles

                                                                                                                       per tal que no seguesquen disfressant-nos

                                                                                                                        ni discutint la forma d’educar-nos.

                                                                                                                                                           Joan Fuster

      Una pols persistent i antiga, com de volcà, havia anat desfigurant els trets propis dels paisatges. No era una acció còsmica i fortuïta, sinó la voluntat genocida de l’enemic de diluir-los en el vol de la història i alimentar-se’n.

      Des d’una petita ciutat de la Ribera baixa, en un dels períodes d’erupció més corrosiva, com si d’un tità protector de la terra es tractés, Fuster va empomar una aspiradora gegant i va anar desempolsant tants segles d’incúria. No només ens va recuperar els paisatges tal com havien estat, sinó que ens va fornir de propostes per retornar-los l’única plenitud possible:

      S’hi imaginava com havia de ser la normalitat de les muntanyes que fornien la flora i la fauna, el nom sonor dels rius i les plantes, els conreus de les planes, la ruta que tracen els ocells lliures i el silenci clar de les estrelles. Ens volia un centre que tria els seus punts cardinals, el nom dels seus vents, la culminació dels fonemes de la seua història i l’escola.

      Escorcollà  les arrels de pergamins i pedres i en la carn dels homes. En va fer planter i les empeltà en arbres emmudits, als turons i a les planes.  Va proclamar-nos el dret de triar, amb llibertat, les nostres fronteres i decidir quins són els nostres confins.

      Apuntava, minuciós,  les tessel·les d’un mosaic que s’havia d’anar onstruint(perquè ja tenim les matèries primeres)des dels horts de palmeres del sud, a la tramuntana pirinenca i les jotes marineres. Ens reclamava com a  artífexs de les nostres regles, ningú no ens ha d’imposar les normes d’ ”ells”. Denunciava els qui col·laboren en l’escampada de les cendres. Ens volia decidint, en pau i treva, sense demanar permisos ni acatar virreis.

Va somiar-nos amb una senyera i un territori per tothom, un espai nostre al món, respectat pels altres.  Alçava la veu contra les màscares espúries que ens volen representar, que ens presenten disfressats, i maldava per la fesomia genuïna.

 Arrancar les espines per gaudir a pler de la rosa era com tastar les flors per habitar el país.

 Amb dignitat solemne, proclamava  que l’aigua i la terra eren nostres; que calia afaiçonar el cànter per beure’ns l’aigua i  fer créixer els grans per coure la coca.

El volcà continua actiu i són generadores d’esperança, com ahir, les propostes de l’homenot de Sueca per espolsar-nos les misèries.  I els escampadors de cendres continuen tremolant de pensar que algun dia puguen ser estimades majoritàriament pels nostres conciutadans.

                                                                                              

 Josep Micó Conejero ,  col·laboració al llibre “Nosaltres els fusterians”  Perifèric Edicions 2017