Impluvium

                             Impluvium

[Vestigi]                           

Arribem als primers gargots tendres del foc

amb tràveling frontal d’aproximació.

Hi brandaves espases d’olivera i victòria

i  encengueres clarors que arriben fins avui

de l’heroica pira malgrat l’oblit de Roma.

La pedra com a divisa quan fores Arse,

ibers d’Edeta                -evidència de roca-

A les proeses dels humans no els calen pàtries. 

   

           

[Vestigi]                       

Vigilant petri que esbrinaves els matisos

del ponent i la carassa de les onades.

A la càvea aleshores no encapsulada

planen els somriures, a voltes la tristesa.

Sobre les lloses inermes de la Via del Pòrtic,

hi passen centurions de plomall i sang,

carros d’àmfores bàquiques,

                                                 -mots de vi i oli-

Creues l’arc del circ i flaires la polseguera,

i en la domus dels peixos, entre les pintures

de l’impluvium, l’aigua que mulla les teules.

A l’atri de columnes perceps el bon viure,

entres en els llatins i et trobes com a casa.

[Vestigi]              

Portalet d’estigma, blasfèmia del call,

carrers turmentats dels argenters morvedrins,

dolor gravat en antigues plaques de plom.

Els banys rituals del micvé no purifiquen

prou el codi tèrbol contra l’expulsió.

Hi resten els buits redons de la Mezuzà,

el ressò dels laments arnats de resistència

i el mut respecte a les cendres dels hipogeus.

  [Vestigi]                                             

Per segles enfilaren minarets al cel,

sadolls de desert filigranaren el guix,

ensinistraren la fogositat de l’aigua

i afaiçonaren, terrissers experts, el verb.

La por que ve del mar arranà l’alfabet,

l’infidel ensordirà el cant del muetzí

i en farà solar sacríleg de les mesquites.

I els mots romangueren en el marbre esculpit.

[Vestigi]              / 5

Cavallers de croada, sentiments d’acer,

van amerar-se del solatge dels vençuts,

sobre les runes mudes alçaren un món,

portaven del fred un fervent llegat de segles 

que tacat greu de sang aplega fins avui.

No sabem si els porxos de columnes romanes

estalviaran  un demà de grans perills,

ni si l’escalinata de Santa Maria ,

obra de serafins amb lloses del teatre,

farà més còmoda l’ascensió al cel.

[Tots els vestigis]                    

Encengueres clarors que arriben fins avui i de l’impluvium, l’aigua que mulla les teules

no va purificar prou el codi tèrbol contra l’expulsió. En feren solar sacríleg de les mesquites i

van amerar-se del solatge dels vençuts. A les proeses dels humans no els calen pàtries.   

Josep Micó Conejero, poema publicat al llibre “Entre la pedra i el ferro” 

Poetes pel Patrimoni de Sagunt. Onada Edicions 2017