POEMA D'ABEL DÁVILA SABINA -----TESSEL·LES DE PLOMES BLANQUES----

TESSEL·LES  DE PLOMES BLANQUES

                                                                                                 Yo pinto como si fuera andando por la calle.

                                                                                                                          Recojo una perla o un mendrugo de pan;

                                                                                                                          es eso lo que doy, lo que recojo.

                                                                                                                                                           Joan Miró

                                                                       

Agafaria el temps amb les mans,

posaria flors al mateix  lloc on mai  foren

                                                                               -xafades-

les taules al carrer, les cadires abraçant amb força el dia

                                                                                            -de nou-

i de nou tornaria la llum als transeünts, els joguets als infants,

                                                                        el destí al seu destí,

                                                                        la paraula al silenci.

Sense por besaria  l’asfalt tacat de sang

i amb tessel·les de plomes blanques

                                                escriuria el plor de les roses,

                                                el foc etern de les espelmes.

Encara hi haurà rambles vives en les pupil·les dels homes.

  Abel Dávila Sabina