banys de la Xerea i fronteres contra la llum, dos textos del poemari "Creuar l'instant" 2017.

                                                                                  
                                                                                            Els somiadors van d’un cel a l’altre
                                                                                            carregats d’espills d’aigua per a la papallona.     

                                                                                                 

                                                                                                                  Mahmud Darwix
banys de la Xerea  

                                                                                                             
talment una àgora que ens deixa                                                              

nets com el somriure d’un infant,

com  una onada erma d’ombra

que anuncia del laberint l’eixida.

geografia líquida de la pell en llibertat.

s’hi cerçava el bàlsam del baf i de l’aigua,

esbandir sang i pols de la batalla,

cauteritzar l’erosió quotidiana

en la balma amniòtica

de tendons delicats de pedra,

o servir-se de la boira per a la intriga.

la calentor dels maons al roig viu

descloïa els porus de les cabòries.

les voltes hi doblegaven de llum

les reflexions consiroses dels dies.

la tebiesa, el llarg repòs,

i el silenci assenyat

aidaven el fil d’Ariadna.

fronteres contra la llum

aüixats per la por solquen onades d’aire,

vestits de roig i amortallats de blau,

                                                 -alguns hi arriben-

lladrucs emmurallats en les planúries,

ressò de botes i xiulets de carcellers,

remor d’òrfena gentada en el camp.

                                                -fa ressuscitar fronteres contra la llum-

alarma en les portes pintades,

                                              -de nou el roig-

i braçalet que fou presagi de ruïna.

encara no es queden les dents,

ni han prescrit la vorera.

però, perquè parlem de l’home,

el malson és possible.

Josep Micó Conejero