PRESENTACIÓ DE "EL TEMPS TROBAT" DE JOSEP PIERA, A L'SGAE
La cita del DIEC
amb què s’inicia el poemari El temps
trobat posa d’evidència doble significació valenciana del verb trobar: d’una banda, com l’acció
d’encontrar fortuitamente i, de l’altra, com el cant dels trobadors, tal com ja
ho va explicar l’autor la nit en què li lliuraren el premi Alfons el Magnànim
amb què havia estat guardonat el llibre que presentem.
Una conversa amb Josep Piera, prèvia a
l’enfocament d’aquesta presentació, però, sobretot, la lectura reflexiva
d’aquest poemari, van refermar la coincidencia de la meua concepció del fet
poètic amb la idea que manifesta l’autor en el poema “La poesia” on diu:
“La poesia són veus
convertides en sons
que diuen d’on venim, on
anem i qui som”
Sóc de l’opinió,
com Josep Piera, que la poesia cal que ens arribe en un primer moment com un
colp, com una fuetada, de manera que les paraules ens activen tots els sentits
alhora. Posteriorment, una lliçó assossegada ens permetrà de racionalitzar-lo.
La lectura d’un
poema ens haurà de fer arribar el coneixement, però aquest no serà suficient.
Que estiga ben fet és el mínim, però això no el justificarà, li caldrà la
renovació, la transgressió. Un poema ha d’incidir sobre la sensibilitat i fer
anar més lluny el lector. Ha de crear una atmosfera de sensualitat, de
sensorialitat que entre per la pell. Ha de comunicar emoció. Les paraules cal
que facen servir la polivalència i ser suggeridores. Al seu darrere hi ha
d’haver més significats. Amb tot, la seducció d’entrada no pot faltar-hi mai.
Un altre signe d’identitat
d’aquest poemari és el sentir de les paraules. Segons Josep Piera, la música se
sent en les paraules, ell apel·la a la memòria sensitiva, a trobar un temps
cantat, trobat, a l’harmonia,
al ritme i a la música dels seu temps. El ritme, no ho oblidem, és un
instrument subtil que ens transporta. Ací apareix el seu locus amoenus. En el cas del nostre estimat poeta, la Drova.
Cadascú té el seu.
Segons Francesc
Calafat “Piera persegueix en el vers l’emoció feta poesia” i també “la paraula
feta una música que emociona” La seu poesia, ara més que mai, converteix les
coses concretes i immediates en matèria íntima.
En aquest poemari
hi ha una evocació del temps perdut, dels anys 60, sobretot. En part n’és com
la banda sonora de tota una vida a través dels poemes; i Piera és tan explícit,
que fins i tot, en cita –en recita– de cançons d’aquella època.
Hi ha una
comunicació inconscient, de vegades, que ha d’arribar al lector. Una memòria
proustiana, en paraules de l’autor, que amb imatges, ens acosta a un passat viscut.
Les
circumstàncies personals són diferents, però l’expressió de la memòria viscuda
ens serveix a tots i fa possible compartir una infinitat de vivències
compartides. El poeta hi ha posat un nom absolutament màgic: cascunitat: una actitud mental i
sensorial que comporta l’associació d’idees i d’emocions que varien
calidoscópicament segons el lector. Aquest és el sentit de la literatura: que els lectors participen dels
sentiments d’aquell que els hi ha exposats. Per aquest camí arribem a la lírica,
al lirisme.
Cadascuna de les
cinc parts del poemari manifesta característiques temàtiques diverses, perquè
transformen les coses concretes en matèria íntima.
Als vint poemes
de Mediterrànies el poeta veu passar
la vida («la vida i la mort és sentir-se
i passar», diu), l’amor(amb històries d’amors en el record) i un reguitzell
de coses que s’ha emportat el temps; tot això en uns moments o fets concrets,
que preferentment ocorren en un context mediterrani, d’ací el nom.
Hi destaca la
certesa de sentir-se, de ser temps, vist en la contemplació d’unes runes, en el
cant al goig de viure en el poema Alexandria
o en la contraposició entre la joventut i la vellesa. Poemes sensuals, lírics i
amerats de musicalitat.
Als huit poemes que
conformen Benioperes s’hi sent
permanent el record de les vivències més acostades a la infantesa i la
joventut, com ara la presència de la casa, de la mare, la memòria selectiva i
les imatges dels pescadors. En aquesta part predomina, al meu parer, la
tendresa i el lirisme.
Clics és el tercer apartat del llibre: set poemes que reviuen un món a través de
cançons, sobretot dels anys seixanta: Sapore
di sale, Volare, Tombe la neige, Al vent, Paraules d’amor. Són la plasmació
pictòrica de moments del record, plens d’il·lusió i desitjos (“envolar-se’n
ben alt, no tocar terra” diu en un poema), una evocació detallista i nostálgica
(“somiava futurs per carrers de molt
lluny, amors, llibertats, i París”, apunta en un altre). Hi és present el
lament crític d’un món natural perdut per l’especulació (“la mar s’ha fet de tinta” diu precisamente
en el poema que dóna nom a tot el reculls: El
temps trobat”).
A Droveries s’escolta el cant enamorat al
seu locus amoenus, la Drova , i la natura en totes
les estacions, i on apareix, d’una manera o altra un puntal de la seua vida: Marifé.
S’hi estableix una relació entre la natura i la paraula i s’hi sent un lament
per la destrucció de la primera. S’hi lloa el gaudi de la sensualitat de la
naturalesa i de la vida (“setembre és el
mes més dolç de l’any, el temps d’or del raïm, quan daura el cor dels melons i
les figues insinuen una gota assolellada de mel; Setembre és l’estiu madur, no
l’inici de cap trista tardor” sentim al poema “Setembre”)
Clou el poemari Memento, amb dos bells poemes d’amor. No
em puc estar de citar dos versos del darrer poema, la Festa:
Viure és només sentir passar la vida
celebrem el que hem viscut i el que vivim.
Acabe la presentació
amb un prec a Josep Piera: que ens llija, ara o al final, un d’aquest dos
poemes, o millor encara, els dos perquè n’havia de triar algun que expressara
característiques fonamentals que hi ha en aquest poemari.
Josep Micó Conejero
18 febrer 2014
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada