COMENTARI LITERARI D´IVAN BRULL SOBRE EL MEU POEMARI "PELS ULLS TREMOLA LA CARN" EL DIA DE LA PRESENTACIÓ AL MICALET(17 ABRIL 2013)

COMENTARI LITERARI D´IVAN BRULL SOBRE EL MEU POEMARI "PELS ULLS TREMOLA LA CARN" EL DIA DE LA PRESENTACIÓ AL MICALET(17 ABRIL 2013)

Hui és un dia especial per a tots els qui coneixem Josep Micó. Un company de versos que sempre (i sempre és sempre) ens regala la seua bonhomia i comprensió i ens contagia la seua condició de lletraferit. Podria contar moltes coses de Josep, però només us contaré un exemple. Durant aquests dos anys de versos al politècnic hi havia gent que em preguntava si anaven a venir ells Josep, i també Abel. La seua presència era un incentiu per al grup que vam formar des del primer dia. Josep manté i l’acompanya sempre eixa llum estranya de la gent que no imposta. Puc dir també, sense jugar a ser endeví, en la soledat de les tantes de la nit que escric aquesta presentació, que la Societat Coral el Micalet estarà plena de gom a gom.

Però parlem del llibre. “Pels ulls tremola la carn”, el llibre que hui presentem, és la fruit madur d’una ferida, la queixa de l’afecte condensat de la joventut i la maduresa que és obturat per un món repressiu ancorat en els peus de la lletra d’un cristianisme ignorant o d’una ignorància catòlica.  Josep Micó testifica amb versos el desig de llibertat, de comprensió i de normalitat, que tantes i tantes vegades la societat li ha negat de forma sistemàtica. Sempre he pensat que hi ha una alquímia de savi en totes aquelles espelmes que han sabut mantenir una flama tot i els bufits delirants i continus.  I la flama de Josep continua ben viva.

El llibre té dues parts, però en té moltes. Perquè recull els episodis vitals d’un home, cadascun amb un principi i un final, les històries que forgen una vida, unes petites o només imaginades, les altres grans, monumentals, que insinuen infinits. Josep se’ns dona, se’ns diu i es fa davant nosaltres amb una dignitat plena i sense terbolesa, negant el dit acusador i la mirada igual de perifèrica.

Tot i això, l’ordre dels poemes, intuïm, és cronològic. Ho delaten paraules importants, com infància o adolescència en un ordre successiu. La primera part de la primera part “L’esguard que crema”, manté la distància fossilitzada del passat incansable, la queixa més pregona i general. A poc a poc, el temps (també les circumstàncies) es plenen de matisos, de detalls que van ordint una biografia afectiva amb puntuals poemes reflexius. Veiem com la sensualitat del record comença a fer de les seues, és a dir, a guanyar la partida. Les proses relaxades i vitals d’una estada a l’Egipte,  en són un bon exemple. Aquesta primera part es tanca, de forma magistral, amb el darrer poema, “La planeta” (que no vull llegir perquè supose que el llegirà després ell) declaració d’intencions i una summa del viure difícil.

La segona part, “Clos. Intrús, m’he trobat en l’altre”, ens parla d’un amor confident, necessari, actual i viu. La història, els episodis, els enlluernaments. I no és casualitat parlar de la “llum”.

Tal com declara un dels seus versos, la poesia de Micó vol enllumenar “les obagues del pensament”. El propòsit és noble i alt. Llavors, mostrar, dir, no és només l’acte de comunicar, sinó també de posar paraules en l’obaga, en la foscor dels fets que són un home.

Perquè sabem que allà on hi ha paraula hi ha una hipòtesi de llum, de claredat, justament allò que Josep Micó ens diu en la seua poesia. El lector ho percep.

 “Pels ulls tremola la carn” és també un llibre ple de vida. Aquesta afirmació aparentment tautològica no la faig debades. Són els fets vitals, els records aspres i dolços (però sense elaboració posterior) els que atien els versos i somouen la joia i l’angoixa del lector. Però també tenim entre mans un llibre sensual, sensitiu, calent. Paraules com desig, cos, tendresa, sexe, passen pels nostres ulls sovint, ens fan partícips d’un passat aliè. Heus ací la comunicació, i l’home, i la poesia, al remat.

El llibre de Josep ens allibera. Ens parla de captius que segueixen vius. De patiments que esdevenen versos. Això, retorne a la idea que he exposat abans, és una forma de victòria i d’heroisme. La nafra de la diferència ha sigut sovint l’estigma dels millors hòmens. Cal recordar-ho. Ser exclòs és ser un altre dues vegades, o millor, al quadrat. La lògica però és la de sempre. L’afecte omple, el plaer difumina (volia dir fuma). La necessitat d’estima és una constant universal de l’home. La buidor pesant dels actes automàtics, els plaers dels interruptors continuen sent fams vessades a l’avenc de l’espècie. O no. Potser estiga negant el rock, però em quede amb aquests versos de Micó:

Un món de mons fantasiosos,

de prodigis esperançats,

que sovint s’esclafen en matèria impura.

El vers de Josep recull un valencià valent, àvid de més i tot. Conserva un bleix antic que ens recorda antics profetes dels nostres versos. I ho dic com a virtut, des del goig del lector.

Em va demanar Josep que fora benvolent, però jo ja sabia que no em caldria cap benvolença per demanar la lectura d’aquest llibre, com faig ara i faré quan ell torne a voler. Moltes gràcies Josep i moltes gràcies.

MOLTES GRÀCIES, IVAN.