COMENTARIS LITERARIS EN LA PRESENTACIÓ DEL MEU POEMARI(17-4-2013)

COMENTARI LITERARI DE MANEL ALONSO CATALÀ SOBRE EL MEU POEMARI "PELS ULLS TREMOLA LA CARN" EL DIA DE LA SEUA PRESENTACIÓ AL MICALET.

Pels ulls tremola la carn de Josep Micó és un llibre que ens parla d’un dels gran temes de la literatura universal, el desig. Venim d’una cultura de la culpa, una cultura que no creu en la presumpta innocència de l’ésser humà i de les seues passions. Som culpables des del mateix moment en què naixem, perquè la nostra pròpia existència és fruit del pecat, un pecat perdonable ja és necessari per a la procreació. Així i tot se’ns recomana que la sexualitat quede arraconada, oculta en un àmbit privat i que no ens lliurem a ella amb alegria i joia sinó amb una certa resignació ja que cal calmar la bèstia que portem dins. Si la nostra sexualitat no entra dins dels cànons d’allò que se’n diu normal, una part de la societat ens convertirà en diana de les seues burles, quan no l’ase que rebrà els pals del seu odi més irracional, obligant-nos a patir i a convertir-nos en actors que interpreten un paper hipòcrita.

Som en un temps contradictori en el qual pareix que ja ha arribat el moment d’encendre els llums, aclarir ombres, perdre la disfressa i viure diàfanament i intensament el desig que ens crema a dins, però per altra banda s’està covant de nou l’ou de la serp de l’odi contra aquell que s’atreveix a rebel·lar-se i revelar la seua identitat sexual, la qual cosa fa que escriure i publicar uns versos com aquest siga encara una gosadia, una gosadia necessària.

El desig és una menja que ens alimenta i que podem apaivagar però que prompte es torna a despertar amb fam, som animals addictes a les carícies.

El desig com un poltre salvatge podem tractar de domar-lo, per a tindre un cert control i poder gaudir més de tots els petits tresors que ens passarien desapercebuts si el deixaren ens deixarem anar embravits.

Domar el poltre és deixar que la mirada prenga la iniciativa assaborint la bellesa que ens regala l’altre, després anirem deixant pas a la resta dels sentit, l’olfacte que ens seduirà i arrancarà del nostre cervell emocions intenses i primitives, l’oïda que ens servirà per a captar la tonada de la veu suggeridor, el tacte que usarem per a recórrer la geografia sobre la qual ens desfarem com un terrós de sucre, el gust que ens servirà per a tastar les textures dels àpats de la passió carnal.

Pels ulls tremola la carn és un poemari ple de sensualitat i sexualitat, és un cant al desig que naix de la mirada i que després es consumeix o no, un cant que naix de la pròpia experiència i des d’allò que s’anomena poesia de l’experiència es canta.

Un desig homosexual, malvist i perseguit per una part de la societat. Un cant a la carn, que com deia Ausiàs March, vol carn. Un cant lliure que reclama llibertat i respecte.

MOLTES GRÀCIES, MANEL



COMENTARI LITERARI DE ELENA ESCRIBANO SOBRE EL MEU POEMARI "PELS ULLS TREMOLA LA CARN" EL DIA DE LA SEUA PRESENTACIÓ AL MICALET.

Bona vesprada a tots i a totes. Estem ací per a parlar de Josep i del seu primer llibre de poemes publicat. No podem estar més contents perquè açò siga possible en aquest temps de penúria per a tot el que es refereix al món de l´art, i de la poesia en particular.

Com tots sabeu sóc murciana i no m´atrevisc a parlar en valencià pel meu accent roí, però voldria començar aquesta vesprada en la llengua en què Josep ha escrit uns versos tan lluminosos; i vull aclarir que aquestes paraules les he escrites jo mateixa, amb la correcció gramatical de Marián.

Y ahora seguiré en castellano para continuar esta presentación del primer libro de poemas de mi amigo y compañero Josep Micó.

Conocí a Josep en el IES Serpis donde yo también trabajaba; él daba clases de valenciano y no nos tratamos demasiado, salvo durante las conversaciones propias de unos compañeros de trabajo; Josep, en aquellos años era amable y taciturno, a veces, los problemas familiares eran grandes y él asumió esa responsabilidad junto a la del trabajo del instituto con entereza y generosidad a pesar del enorme cansancio que le suponia. Algunas veces coincidíamos a la salida de las clases y caminabamos juntos una parte del trayecto de Blasco Ibáñez. A sí estuvimos varios años. Nada hacía presagiar este momento, parecíamos destinados a coincidir sin apenas comunicarnos.

Pero un dia, ya jubilado, se presentó en el taller de Polimnia y no iba solo, lo acompañaba su marido, Abel; yo me alegré mucho de nuestro reencuentro, y esa noche me acompañaron a casa, y Abel acabo con mi gata en brazos, y era como si hubiéramos sido amigos toda la vida. Y es que Josep era un hombre nuevo, se habia enamorado, y aquel muchacho que era él, y estuvo aguardando a ser feliz tantos años,, incontaminado, a pesar de las asperezas de la vida, salía a respirar y a disfrutar del mundo y de la poesia.

Josep empezó en el taller como casi todos, mostrando su poesia muy tímidamente, casi nos pedía disculpas por sus poemas, y tenia la imperiosa necesidad de explicarlos antes de leerloss; pero no tardó en comprender que si un poema no se explica por sí mismo es porque hay que seguir trabajando. Y digo que no tardó en comprenderlo porque en muy poco tiempo, como el agua largamente represada y bulliciosa, la poesia lo invadió todo y él, a duras penas, podia contener esa energia misteriosa-unión del sentimiento, el pensamiento, la belleza y la música-, que sustentan todo buen poema.

En muy poco tiempo, repito, Josep crecía y crecía. Recuerdo especialmente la tarde que nos leyó un poema que aparece en este libro en la pàgina 43,La Planeta . Nos quedamos todos impactados. Josep era un poeta de verdad, y allí, ante nosotros teníamos una buena muestra de ello.

A partir de aquella tarde todos tuvimos claro que era solo cuestión de tiempo que Josep nos ofreciera su primer libro de poemas. Aprendió a domeñar los sentimientos hasta encontrar la palabra exacta y su sitio preciso en el verso; así ha podido convertir en materia poètica, en belleza para todos “Aquell temps de circ i catacumbes “ que aparece como trasfondo en este libro de poemas, aquel tiempo oscuro en el que tuvo que vivir ajeno a su más clara esencia.

Sin embargo, Josep ha sabido” Com sanar el dolor i recobrar la tendresa “, y lo ha hecho de la mejor manera possible: convirtiéndolo en canto, en encantamiento que cura porque ése es también uno de los efectos de la poesia: cicatritzar y cantar la herida.

Y aquí estamos, Josep, asistiendo al nacimiento de este hijo de la luz y de las sombras, que ahora, gracias a la palabra poética, ya es solo luz.

Enhorabuena y gracias por estos poemas  tan honestos y hermosos.

 

MOLTES GRÀCIES, ELENA.