Plaça Sintagma, Com una pel·lícula i Sense sanció, del poemari Romandràs 2016.

Plaça Sintagma

                                                                Aquest envelliment del meu cos i el meu rostre

                                                                és la nafra d'un ganivet horrible.

Va ser a la plaça Sintagma,                                               K.P. Kavafis

fa més de quaranta anys,                                                                                                                                                                                                                                                 

tan bell com un apol·lo de Praxíteles,                                               

acoblament  d’espurnes de dos joves,

que miràvem el ritme parsimoniós

en el canvi de guàrdia.

                                                                                   

El grec era del KKE i                                                                                       

combregàvem amb un món d’aurores possibles.

Embolcall de vigoria i tendresa,

totes les opcions del sexe,

que s’allargà tot un matí,

i la vesprada,

en una casa als afores d’Atenes.

Envellit tant el meu rostre,  no em sé el seu nom,

però abrasa encara el record d’aquell record,

sent recança pel fat d’aquella travessia,

que decidírem no continuar.

Què en quedarà de tal bellesa?

Com haurà estat la ferida del ganivet?


Josep Micó Conejero

Com una pel·lícula

El vent astut filtra enganyant la persiana,

tel bascós que embolcalla com la pell.

Mentre es cou el dinar fas a mà la bugada,

torne d’escola i estàs estenent la roba.

A les cambres silencioses de l’andana,

o al corral emblanquinat, de l’antiga casa,

                                                                  ja poc en queda,

ni tactes ni olors de blat, de dacsa o d’arròs.

Des d’un racó ombrejat d’estiu,

al terrat moll, tot passa com una pel·lícula.

 Josep Micó Conejero

Sense sanció

La maldat, com una tija de rosa,

entre les fulles  amaga l’espina,

és un pètal marcit en cada màscara, 

i no s’ensuma, insensible, la consciència.

Xopa d’egoisme vessa el verí

per no empomar la part que li pertoca.

Com un capvespre prenyat de tronada,

ànima boirosa se’n burla de la torna.

En la solitud em visita l’amistat,

bàlsam que oblida la malura pròpia

i apaivaga dolors de l’aliena.

Mai no rebrà un premi per bon samarità.

Josep Micó Conejero