TRONADES DE MANGOS, de MARE OMNIUM.
POEMA DE MARE OMNIUM- TRONADES DE MANGOS
RACEMOS DE MANGAS
A Abel e aos seus
As distâncias diminuem
e quão asas de metal vão injetando-me
a calma que te escorrega da aura.
Vale a pena que desempoe os medos
porque o voo é para encontrar o futuro,
para te apagar o caderno das lembranças,
para retomar o escrito no ponto final.
O pássaro aterra sobre o verde,
ainda dorme o dia e é uma sombra
o perfil sonhado.
A pele me abre os poros de noite vivida,
deixarei que me penetrem satisfeitos
os mundos inseridos na terra escura.
Não pincham os arames da fronteira,
sente-se-lhe uma teia incolor do povo,
aqui os fonemas conhecidos não ferem,
são melodias de seda para o ouvido.
Enveredamos um caminho semeado de estrelas,
atravessamos os campos intuídos de cana
para alcançar a pátria dos avós.
Muitos anos de vozes pensadas a quilómetros,
conversas obrigadas a ficarem magras.
Noite de luzes acesas a enxugar abismos,
a chegada às feridas dos antenados,
velada infinita que resgata o tempo.
Como as cartas não foram de carne
ficam curtas as claridades das palmeiras
no quotidiano dos comboios
que não passam, os racemos de mangas
no teto e os longos concertos dos frangos.
Cuba é como um parêntese meio cheio
e a outra metade são interrogantes.
Josep Micó Conejero
TRONADES DE MANGOS
A Abel i als seus
Les distàncies minven
quan ales de metall van injectant-me
la calma que et regalima de l’aura.
Paga la pena que espolse les pors
perquè el vol és per trobar el futur,
per esborrar-te el quadern dels records,
per reprendre l’escrit al punt i a part.
L’ocell aterra sobre el verd,
encara dorm el dia i és una ombra
el perfil somiat.
La pell m'obri els porus de nit viscuda,
deixaré que em penetren satisfets
els mons empeltats en la terra fosca.
No punxen els filferros de frontera,
se la sent un tel incolor del poble,
ací fonemes sabuts no fereixen,
són melodies de seda a l’oïda.
Enfilem un camí arriscat d’estrelles,
travessem els camps intuïts de canya
per recobrar la pàtria dels avis.
Molts anys de veus pensades a quilòmetres,
converses obligades a ser magres.
Nit de llums enceses que eixuga abismes,
l'arribada a les ferides pairals,
vetla infinita que rescata el temps.
Perquè les cartes no foren de carn
queden curtes les clarors de palmeres
en la quotidianitat dels trens
que no passen, les tronades de mangos
al sostre i els llargs concerts de pollastres.
Cuba és com un parèntesi mig ple
i l'altra meitat són interrogants.
Josep Micó Conejero
A Abel e aos seus
As distâncias diminuem
e quão asas de metal vão injetando-me
a calma que te escorrega da aura.
Vale a pena que desempoe os medos
porque o voo é para encontrar o futuro,
para te apagar o caderno das lembranças,
para retomar o escrito no ponto final.
O pássaro aterra sobre o verde,
ainda dorme o dia e é uma sombra
o perfil sonhado.
A pele me abre os poros de noite vivida,
deixarei que me penetrem satisfeitos
os mundos inseridos na terra escura.
Não pincham os arames da fronteira,
sente-se-lhe uma teia incolor do povo,
aqui os fonemas conhecidos não ferem,
são melodias de seda para o ouvido.
Enveredamos um caminho semeado de estrelas,
atravessamos os campos intuídos de cana
para alcançar a pátria dos avós.
Muitos anos de vozes pensadas a quilómetros,
conversas obrigadas a ficarem magras.
a chegada às feridas dos antenados,
velada infinita que resgata o tempo.
Como as cartas não foram de carne
ficam curtas as claridades das palmeiras
no quotidiano dos comboios
que não passam, os racemos de mangas
no teto e os longos concertos dos frangos.
Cuba é como um parêntese meio cheio
e a outra metade são interrogantes.
Josep Micó Conejero
A Abel i als seus
Les distàncies minven
quan ales de metall van injectant-me
la calma que et regalima de l’aura.
Paga la pena que espolse les pors
perquè el vol és per trobar el futur,
per esborrar-te el quadern dels records,
per reprendre l’escrit al punt i a part.
L’ocell aterra sobre el verd,
encara dorm el dia i és una ombra
el perfil somiat.
La pell m'obri els porus de nit viscuda,
deixaré que em penetren satisfets
els mons empeltats en la terra fosca.
No punxen els filferros de frontera,
se la sent un tel incolor del poble,
ací fonemes sabuts no fereixen,
són melodies de seda a l’oïda.
Enfilem un camí arriscat d’estrelles,
travessem els camps intuïts de canya
per recobrar la pàtria dels avis.
Molts anys de veus pensades a quilòmetres,
converses obligades a ser magres.
Nit de llums enceses que eixuga abismes,
l'arribada a les ferides pairals,
vetla infinita que rescata el temps.
Perquè les cartes no foren de carn
queden curtes les clarors de palmeres
en la quotidianitat dels trens
que no passen, les tronades de mangos
al sostre i els llargs concerts de pollastres.
Cuba és com un parèntesi mig ple
i l'altra meitat són interrogants.
Josep Micó Conejero
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada