divisa

 

divisa 

                                                                                                                            Allò que jo veia em semblava un riure

                                                                                                                            de l’univers, i la meua embriaguesa

                                                                                                                            entrava per l’oïda i per la vista.

                                                                                                                                Cant XXVII, Paradís, Divina Comèdia

 

 

      l’amistat és una possessió invisible per on cavalquen alatzans en cercles concèntrics. cada equí transporta una urna de diamant per servir l’amic. i és per això que esmentaré el teu periple.

      obries cavallons de llum per on mostrar les estances interiors, la suavitat de tacte m’esmolava la pell i feia permeable el diàleg. la prudència triava els sintagmes i habitàvem escenaris de pau. sovint ruixaves espurnes d’humor en el remolí de les hores- com s’enyora tant el riure -. la casa franca i la mà oberta, una divisa. i sempre en tornaves cent per una.

      quan el dolor era transparent, copsaves les fissures de la carn,  maldaves per cosir-les amb fils d’aire. escampaves feixos de tendresa en l’estol d’ocells que em dissolia els vents del dubte. filigrana subtil de cirurgià extirpava els nucs de la por i foragitava els carbons incandescents que malmetien les aurores d’or.

      hi hagueren empelts de tiges que feren el cim de la fruïció. delectació zenital. nombrosos cops que il·luminen la memòria.

      si vaig ser ocell no volador d’un atol, tu en vas trencar el setge. escorta d’ales en els meus tràngols i el tu amable en la coronació dels cims.

      des del desert, hi ha la recerca estèril d’un oasi semblant.