El banc de les buguenví·lies
El banc de les buguenví·lies
¿ Qui pot enganyar la parca Atropos perquè no
talle els fils de la vida, canviar la confluència perversa dels astres o aturar
la inexorabilitat injusta del destí? Només la providència divina, si n’hi ha,
podrà rescabalar la iniquitat de tal estrall.
Alguna de les tres o totes elles es van conjurar
contra tu, Jaume, aquest 20 de gener passat, van apagar-te la vida, jove encara, generosa i creativa, i han
omplert de tristesa i dolor totes les persones que t’estimem. Ens has deixat
mentre dormies, i alguns no sabem com véncer la teua absència.
Mai no vaig pensar que hauria de viure el
pesar d’haver d’escriure’t unes línies d’agraïment i de comiat, a causa del teu
traspàs, en aquesta revista on vas col·laborar tants anys, desinteressadament,
amb les teues il·lustracions. La Lloca queda caracteritzada, en aquest període,
pel teu estil tan personal.
Vas estudiar a les Universitats Laborals
de Tarragona i Xest, i a EASD(Escola d’Art i Superior de Disseny) de València.
Primer ajudat per beques i més tard sufragant els estudis amb el treball. Eres intel·ligent
i treballador, artista plàstic i il·lustrador de poemaris, entre els quals
“Màtria”. La teua il·lusió, trencada per la malaltia, fou ser dissenyador d’interiors.
Mostrares sempre interés per la cultura i l’art i, malgrat les dificultats
d’una xacra tan dura, mai no vas perdre les ganes ni el plaer de l’existència.
La vida no va ser fàcil per a tu a causa
de la malaltia que et va ferir ja des de ben jove, però des que et vaig
conéixer, a mitjans dels vuitanta, fins la teua desaparició, sempre em va
impressionar la teua voluntat, el teu esforç per superar els entrebancs del
viure, la teua conformitat(que no conformisme) davant d’aquest món tan
consumista, l’amor a la família i la lleialtat als amics, la teua tendresa i
generositat en la relació humana. Fores bo, cordial i acollidor. I has estat un
bon fill que ha tingut cura fins al final de sa mare.
Em resten les vivències de tants anys
d’afecte i d’amistat i els viatges que compartírem, pàgines plenes de gaudi i
un tresor que pal·liaran el teu buit.
Voldria deixar una mostra del
sentiment tan pregon que m’ha provocat la teua mort i t’he escrit aquest poema:
Tu eres
mi amigo,
Yo
el tuyo.
En
el largo camino.
Jaime Arcos
Requena
el banc de les buguenvíl·lies
un diumenge m’arribava la fredor pàl·lida
i buida esdevenia la ciutat,
transformava una cal·ligrafia d’afectes
escrita a dues mans.
ignores el desconsol en fer-te el poema.
cada lletra d’aquest adéu
- punyal sobtat que tecleja una llàgrima -
és un pètal esfullant la llum del demà,
tot és
record en la pell de l’amor tan fresc
i el caliu d’amic que abriga com una manta.
soledat de la sala
on trenàrem cossos i afanys,
jo, cuca de llum en les teues ombres,
tu, matalàs moll dels meus dubtes.
sembràrem camins contra el fum
-estroncats per agitacions desfermades-
i no et dissuadiren mantres persistents.
no hi haurà més buguenvíl·lies sobre el banc
al jardí d’Aiora, en la càlida conversa,
no vindrà la teua paraula,
a l’hora
del no-res,
ni m’abraçarà el somrís que m’obria el món.
Ja ets una estrella que ens envia la llum,
-com un far al nàufrag en mar irada-
pluja i saó perquè baixe sempre una llàgrima.
dona’m la mà, Jaume, i no deixes mai de respirar!
Josep Micó Conejero
11/febrer/2019
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada