POEMA D'ABEL DÁVILA SABINA -----TESSEL·LES DE PLOMES BLANQUES----

EL COR DESPULLAT

                                                                                        All I have is a voice

                                                                                                 W.H. AUDEN


 Com si d’un Baudelaire de la Ribera es tractàs Josep Micó ens mostra el seu cor despullat, podríem dir “en carn viva” en aquests versos que ara presentem. I és que la primera impressió que tenim quan llegim el poemari és de “veritat”. Ens podria semblar que coneixem tots i cadascun dels abismes del poeta, tinc la impressió però que la immensa part resta amagat com si fos només la punta d’un iceberg. Ja ho diu la teoria poètica i psicològica “no n’hi ha millor manera d’amagar-se que mostrar-se al descobert”. I és que per més que els poemes traspuen una forta impressió de realitat no deixen de ser una ficció passada pel sedàs de la “poeticitat” que és, al cap i a la fi, treball i escriptura.

No podríem estar parlant de poemes si només foren una simple transcripció d’emocions i sensacions, la biografia sentimental del poeta que anomenem Josep Micó.  La cita que encapçala aquest parlament: Tot el que tinc és la veu, indica que els poemes són una veu, un “jo” que anomenem “jo poètic” i que és fruit d’un treball que no consisteix en deixar anar l’emoció, sinó en deixar-la escapar i atrapar només el pòsit, el que anomenem record. Per això diuen que és millor deixar passar el temps i deixar reposar els versos per després revisitar-los. Josep Micó, ha deixat passar el temps, els moments més punyents i dolorosos i ara, amb la maduresa d’un segon poemari, i la llunyania dels instants que descriu, ha pogut fer el llibre que tant maldava per traure. Ell ho ha dit moltes vegades, era el poemari que volia publicar, fóra com fóra, i fora de premis i compromisos.  Josep s’ha dedicat a recobrar el temps perdut, el temps d’un petit poble de la Ribera al costat del Xúquer, el temps d’un xiquet, un adolescent, un jove, i un home que té la força i el coratge d’enfrontar-se al món resclosit i petit d’aquell paradís dit Antella. Com el riu Josep és el destructor de l’aparent impassibilitat d’un món que ha acabat per fer-se miques… El món de fa cinquanta anys (mig segle, que es diu prompte) ja no existeix. S’enfronta Josep a tots els “estigmes” familiars i és aquest el títol del seu primer poema tota una declaració d’intencions encapçalada per la famosa divisa de Maria Mercè Marçal, que fa seua. Sap molt bé que aquesta triple rebel·lia el defineix i que només comptarà amb la seua força, per això també tria, entre d’altres, una cita de Montserrat Abelló per a encapçalar el poemari:    Saps que és endins de tu     que has d’extraure la força.

I traurà tota la força per fer reviure tots aquest desheretats i per enfrontar-se a tot allò que l’ha conformat: la família i el poble, el descobriment de la pròpia sexualitat, el desig i el desfici, sempre indomables. I les lleis de la vida : la malaltia i la mort dels pares. Tot això l’ha configurat i ha construït la seua identitat, perquè considere que és un poemari on s’aprecia aquest pacte amb el passat i el present, aquesta sensació d’acceptació que és fruit de la maduresa i de la serenitat.
 
Això ja és molt però és que a més sura en el poemari una atmosfera proustiana, per exemple a “La pell del temps” poema que podeu trobar a la pàgina 66, que apareix quasi al final com un resum de totes les intencions, i que fa explícit eixe desig de transformar les vivències, per mig de la paraula, com si només poguérem aconseguir la immortalitat en un poema, el llapis t’ha fet carn en la imatge, -diu un dels versos- ha retornat a la vida la mare, però no és prou, no és suficient per rescabalar-se de tanta absència. Ho ha sabut veure també Carles Duarte que diu de Romandràs que és “una celebració del que ens configura i persisteix contra la condició fugaç del que som”.

 Entremig d’aquest dos poemes, que destaque perquè crec que són el marc, hi ha tot un munt de records: cartes, rebuts, passaports, davantal amb pitet; de llocs: l’andana i la xemeneia, el riu omnipresent, també hi ha olors que ens transporten: de blat, d’arròs, de dacsa, i tot un ventall de personatges, des dels avis, les ties eixorques, el pare cansat de treballar, i la mare sempre, movent-se per la casa vivíssima; a més, circula pel soterranis de l’emoció tot un camp semàntic del desig amb mots com sexe, llavis, humitat lúbrica, mugrons, coll, tos i piu, i referències a l’obscuritat i les ombres, a les soledats i les absències, i també la recurrència al destí, al fat, a la planeta (La negra planeta pag 41/ títol que ja havia assajat en el seu poemari Pels ull tremola la carn, La planeta pag 43 de Romandràs).

 Per acabar, sense ànim d’exhaustivitat, queda tant per descobrir, assenyalar com hi ha sota eixe toc de “pessimisme-marca-de-la-casa”, una voluntat de viure, una força i unes ganes de menjar-se el món que impressionen. I, per això, dic que estem davant de la punta d’un iceberg anomenat Josep Micó. Mireu sinó el poema “Trossos de mi” pag 71 on fa un magnífic cant a la vida, semblaria que la mort no existeix perquè tot és vida, carn, cuc, ocell que s’enlaira, tast d’àguiles poderoses i primavera… com la d’aquesta vesprada d’abril.
Moltes gràcies.
Imma López Pavia Fira del Llibre, 27 d’abril de 2017 Romandràs de Josep Micó Conejero, Ianua Editora, 2016