Aquell crit que roman.

                                        

                                                  Aquell crit que roman

Quantes vegades, en adonar-me dels estigmes que m’habitaven, hagués fet un crit de protesta!

Aquell crit podria haver-lo fet:

-Des de menut que ja m’ensumava un relat d’ombres.

- Des de l’escola, quan apagaven el meu cant amb la mordassa de sintagmes estrangers.

- Des d’aquelles nits on cercava claror als parcs del desig prohibit.

- Aquell crit podria haver-lo fet:

- Quan el meu pare arribà de França, escanyolit com un cadàver.

- En descobrir, incompleta, la partida de naixement de ma mare.

- Des que vaig saber que res no atura els senyals que m’anuncien la meta.

Aquell crit podria haver-lo fet:

- En saber que mai no cessa el desig.

- En constatar que tot el viure passa ràpid com una pel·lícula.

- En saber que ni una llarguíssima espera trenca les tenebres en llum.

Aquell crit podria haver-lo fet:

-       Des que a la xemeneia, que fou escola i pati, s’hi apagaren totes les llunes.

-       Des que sé que,  a la clívia,  el temps s’esvara per les seues fulles.

-       Des que vaig llegir, a aquell antic diari, que una adolescent massa jove, s’havia cansat de viure.

Aquell crit podria haver-lo fet:

-       En intuir que una negra planeta amagava la llavor i insinuava la mare.

-       Des que vaig comprovar que s’obria pas l’exili de la calma del jardí i s’albirava l’infortuni d’una malaltia.

-       Des que vaig descobrir que ma mare mai més cosiria  llunes ni festejaria aurores.

  

Aquell crit podria haver-lo fet:

-       En aquella llarga nit d’espases quan, ella, ja dormiria eternament.

-       Quan, elles, dones d’empedrat, m’esborraren el full abans que jo escrigués la pàgina.

-        Quan em vaig adonar que el patiment provocat pels coltells no el proclamaria millor la memòria.

     Aquell crit podria haver-lo fet:

-       Des de Fontilles, envoltat de malalts, per convocar la purificació.

Aquell crit podria haver-lo fet:

-       Per demanar un préstec d’aurores, ara que sent aclaparador el pes de les llunes.

Tanmateix, he decidit fer-lo des de Romandràs, aquest poemari, a l’aixopluc del pati d’aquesta casa, on va romandre abans de trobar una família.

(Paraules llegides per mi en l'acte de presentació del poemari Romandràs, a la Llibreria de la Beneficència, desembre 2016. La presentació i el pròleg va anar a càrrec de Marisol González Felip)