de plomatge verd

de plomatge verd (21 juny 2016  )               

refilar desolat en la foscor del pati,

bec llarg i plomatge verd que delata

el llum que encenc.

no el puc agafar, s'amaga darrere un test,

pensa en les flames que han arranat el seu món,

cobejava el mar, cercava un recer benèvol

i la humitat li ha parat una trampa,

em sembla que no pot volar.

li posem aigua i pa mullat

i esperem que la lluna tanque els ulls.

a trenc d’alba una intensa piuladissa,

com una conversa familiar,

i una llavor, com un cigró,

desada al mig del pati.

l’ocell roman al costat de la clívia,

petrificat com una estàtua.

però en agafar-lo se m’escalfa el palmell

i canta.

des del terrat tentineja per les teulades

i enceta el solc dels vents.

Josep Micó Conejero