PRESENTACIÓ D'ALFONS NAVARRET A ANTELLA
PRESENTACIÓ D’ALFONS NAVARRET
A ANTELLA
Bona nit: és un plaer per a mi presentar
en Antella el darrer poemari de l’amic Alfons Navarret, “Sucre i cendra”.
Alfons ha estat ja dos vegades abans en el poble participant en activitats
culturals: va presentar l’antologia “Tibar l’arc”, compilada per ell, i recità
en la Festa Estellés
Alfons ha estat fent programes de ràdio des
de l’adolescència, entre diversos llocs a Mallorca, Granada i ara a Ràdio
Burjassot. La seua producció poètica comprén set poemaris i, a més, el que anem
a presentar.
El llibre consta
d’una introducció, cinc parts i 23 poemes d’extensió diversa; hi ha poemes
llargs, dividits en unes quantes parts, poemes curts i algun text en prosa.
Un poemari amb
traces evidents del simbolisme i del surrealisme.
Aquell va ser una reacció contra el naturalisme i el
realisme, i a favor de l’espiritualitat, la imaginació i els somnis. Pretenia capturar les veritats absolutes
per mètodes indirectes, escrivien d’una manera altament metafòrica, dotant a
imatges o objectes particulars d’un significat simbòlic. El surrealisme va unir la irracionalitat
dels somnis, el subconscient, l’associació lliure i el món de possibilitats més
enllà de la realitat no controlada per raons estètiques o morals. Es valia de
l’escriptura automàtica, la psicoanàlisi i la hipnosi, i el món dels somnis i
la seua interpretació. Per al
surrealisme, per crear alguna cosa bella s’ha de trencar la idea que només és
bonic allò que és lògic i té explicació.
D’altra banda, el pròleg del poemari, d’Eduard Sanahuja, ja
insinua el seu itinerari: “bastit des de
la soledat, que des del riu de tinta(que és la lectura) ens abocarà a un final
de cendra, però podrem gaudir d’alguns moments feliços, justificació estètica
per a una vida que no hauria de ser”
Els poemes ens
parlen del passat, i el temps i la perplexitat del seu pas són els
protagonistes, però no els únics. També ho és el conflicte, que encén llums, “en una nit de balcons que encara continua” diu el poeta, la vida(el
bitllet) que és dolor i goig, la sensualitat i l’obligada permanència.
L’amor és
descriu com agredolç i curt, i no reeixit. Sembla que hi ha una impossibilitat
de dominar”aquesta devastació inevitable”
diu Navarret. Malgrat això, hi ha una insistència en l’amor “repetim velles heretgies” i no volem
oblidar els seus efectes”sovint hom es
deixava teixir d’alcohol les ànimes que més tard malvendran, sempre esquius i a
les fosques”. Cants de lament” hi ha
balcons ficticis on l’angoixa ens sacrifica, hi ha les llàgrimes per tots
aquests arraps”.
Trobem també, al
llibre, records dels moments de plenitud amorosa i manifestacions de falsetats
i expressions buides d’amor. S’hi produeix una reflexió amb profunditat de la
plenitud amorosa fallida, d’on arriba el desencís i algun regust de culpa, de
la nostàlgia “darrere de cada estació
hom espera i no t’escriu cartes”, la recerca de l’altre jo”jo voldria haver sigut un altre,mes no ara,
que és massa tard i el cel es queixa com ferides d’un dolor profund” i la
sensació del no-res” tota la boira és un
desig per complir”
Hi apareix el
conflicte d’Edip i també l’enfrontament matern”matar el pare és el menor dels problemes. Saquejar el cos que ens veié
nàixer, publicitar aquesta vergonya i desfer el món en petites pedres de
cendra”
El paisatge és
també font de dolor i cerca refugi a casa” per
trobar somnis en l’oli cru de la fosca”, “el bes té un sabor rotundament infame”.
Els poemes de
Navarret s’originen de la realitat, però davant la crudesa de l’exterior
dirigeixen el seu cant cap a l’interior vulnerable:
“ Desesperat, he llançat roses, i el vermell,
a dins de poals plens de sang,
s’ha convertit en llet
tèbia”
I, malgrat tot, arrela la mort.
“Mor un arrap de vinyes seques al
capvespre
i tot s’acaba. Menys la pell
fosca i les albes sense vísceres”
S’hi escriu també sobre la conciència de fracàs i la impossibilitat
d’aconseguir el desig. És una poesia reflexiva, dura, amarga, de vegades trista i desesperançada.Sap de les ombres, de
les xacres de la nit de la vida, que és com un escenari
”els llums s’obrin
amb els seients ja buits
El temps funeral ha tornat a véncer”
Poemari on el
poeta demostra un gran domini retòric i estilístic, amb abundància d’imatges i
elements onírics. Sucre i cendra, dolç-amarg, de vegades,final i renàixer,
d’altres.
Com hem vist, aquella veu protagonista principal va acompanyada
per d’altres individuals que fan més complex el cant del poemari i que acaben
fonent-se en una sola veu.
Voldria que gaudiren d’aquest poema que he triat de mostra i
que els agradara el poemari tan com m’ha agradat a mi:
vii
Demà,
perquè sé que plourà, vindré
sense
paraigües. Després d’entrar pels vidres
o entre
el fum entelat de xemeneies,
trobaré
més infinits els teus pits erectes
i més pèls
als coixins d’alguns gats que no tens encara.
Hauràs
llegit shakespeare dins del bany
i ens
mullarem l’emoció amb els seus versos.
Més tard
serà el somriure inquiet en les gàbies
dels
coloms. Moriran un a un, però ignorant-ho,
i tan a
poc a poc que no ens caldrà recordar-los...
Serà la
meua ànima mutilada qui et penetre
amb
pensaments llunyans com la boira,
quan tot
s’acabe i un altre demà et sorprenga,
només amb
una pluja d’espasmes i cortines.
O el
silenci d’aquells ocells obstinats
que
encara s’hauran volgut cercar
la mort
sota les ales.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada