Big Crunch








                                                  Big Crunch

 

         Feliços els qui tenen fam i set de ser justos.                                                                                    
                                                    Déu els saciarà!

                                           Mateu 5, 6

                                                               Els bons acaben feliços; els dolents, desgraciats.
                                                               Això és la ficció.

                                                                                                    Oscar Wilde

                                                              Res no envalenteix tant el pecador com el  perdó.           


                                                                                                    W. Shakespeare

                                                                Es irreversible todo lo devorado.

                                                                                                    Abel Dávila

 

Imaginem-nos que tot va ser un malson.

Acceptem,  de bon grat,
que els pares s’han fet grans,
que les xacres han vingut per quedar-s’hi,
i caldrà que remem a torns,
per temperar la maregassa.

No endossarem sempre al bonàs
els desolats divendres de dolor,
ni faran dissabtes de glòria
els desvergonyits malcarats de sempre.

Les rituals visites del doctor,
que donaven color al drap,
hauran de ser eliminades.
Caldrà arromangar-s’hi de veres.

Deixaran de creure’s les faules
que han escampat per no acostar-se al tall,
i caldrà incinerar els fulls de serveis falsos.

Ningú no fou de la colla d´Alí Bavà,
però despullaren uns sants,
en vestiren uns altres,
i, al final,  es quedaren el botí.

No repartirem satisfaccions
ni haurem d’imputar les penalitats
de la demolidora travessia,
però haurem de dividir les factures.
I tan sols Atenea, amb la vareta,
em restarà els tretze anys
i em vestirà amb la roba d’aleshores.

Demanaran perdó,
als vius i als morts,
per generar tant de dolor injust,
només per egoisme.

Torcaré els reguerons
de les llàgrimes solitàries
i celebrarem el dol, ara junts.

I des d’allà ens recorden
que encara es venen flors.

Que esborren l’odi dels cadells
i els envien a convidar-me.
Tinc dues marxes nupcials pendents
i no me les vull perdre.
Que tornen a parir,
que m’han d’invitar al bateig.

Si fan tot això res no serà irreversible,
i llavors pensaré el perdó.

Josep Micó

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada