Escriure les llums, Alt i Baix Egipte, La planeta,Núvols de filferro i Solitud del silenci, del poemari Pels ulls tremola la carn 2013.
Escriure les llums
No se m´apaga l´afany de fer poesia,
desassossecs cavalquen les obagues
del pensament.
Una mescla adversa de fonemes i síl·labes
esquiven les sinapsis profitoses.
Les paraules estèrils
ni pasten ni couen penombres.
S´insinuen els versos immadurs,
vénen i van mil provatures
que el paper humilien.
Tanmateix, la desganada sintaxi
esculpirà de carn els fums
quan sabrà llegir les troballes.
A voltes, podem escriure les llums.
Josep Micó Conejero
Josep Micó Conejero
Alt i Baix Egipte
Anwar el Sadat fou assassinat aquell
any vuitanta-u, durant una desfilada.
S’iniciava un capítol d’una història no
resolta encara.
Tancaren l’aeroport durant
unes hores i ens haguérem d’esperar per tornar a casa.
Mai
més hi he anat i frise per visitar-lo de nou. Per endinsar-m’hi.
Probablement ho faré
aprofitant una oferta. Tant de bo!
He baixat cansat de l’avió, massa hores
de vol, i a l’atri cairota de l’aeroport em rep
una
bola de foc que forada de mil colors els vitralls de l’estança immensa, en l’hora
vespertina
dels musulmans.
Traspassat el llindar, em torba gratament
el ritual, que aleshores era verge per mi:
centenars
d’homes s’agenollen i dobleguen
l’esquena mentre reciten unes oracions.
Vénen
del treball i duen bosses de mà. Em sobta, que no hi ha cap dona en el ritus. Més
endavant
descobriré perquè.
Escenificació
esplèndida que delecta la mirada. Compassats moviments d’inclinació i
elevació
de l’esquena i el cap dels creients, mentre una cantarella monòtona envaeix
l’espai.
És l’any vuitanta-u i l´Islam encara el percep exòtic; també aquest país
clàssic
em
provocarà força preguntes.
Recorreré els fastuosos vestigis de les tres
cultures. Ho faig fora dels circuits
turístics
a l’ús. No puc amagar, però, l’origen, i per això rebré oferiments de sexe en
llocs impensats, com al temple de Luxor, pel propi guia del recinte. Rebutge la
bellesa per por al desconegut. Potser el més sorprenent, però, emboirat pels
tòpics que porte, és que
m’omplen
la vista de verdor els inacabables palmerars que custodien les fresques ribes
del
Nil.
Alhora descobriré els coptes, el besllum
impenetrable del seus temples i m’ameraré del misteri del primitiu cristianisme
de les seues cerimònies i, sobretot, de la missa, tan sagrada que l’amaguen , darrere
de cortines, als fidels i que
impressiona pels cants antics, d’ecos evangèlics.
M’acompanya un amic i ens endinsem en
territoris que no sabem integristes i trenquem
el
tabú de visitar, perillosament i breu,
un poblat nubi. Exuberant bellesa i
elegància
dels
homes i dones d’aquest poble. Avui
m´atrevesc a dir que són els negres més
bells
que he conegut des d’aleshores. I també les dones...
Egipte és excessiu en tot : en la
sumptuositat històrica i també per les
misèries
del present. Cementeris on viuen col·lectius pobres, mercats plens de mosques i
carns
podrides, trànsit que trenca totes les normes, sorolls ensordidors, muntanyes
de
fem
per tot arreu, pobreses de tota mena, palpables.
Dos o més mons separats que se suporten,
un disfressat d’europeu, l’altre, el tradicional de sempre. Un tren de luxe
fins a Assuan, per a turistes i milionaris i un altre vell i atapeït, ple
d’animals, caixons, farcells, cridòria i pudors, per al poble pobre.
Una altíssima torre que gira amb un
restaurant al cim i albira tota l´urbs, i
Khan el Khalili, basar, mercat d’artesania, munts d´oloroses espècies, regateig,
molta humanitat fregant-se pels carrerons medievals, xicots que marquen
masculinitat al turista dòlar i el literari café Fishawi, dels abundosos
espills.
Xiquets que pidolen a tothora i
empalleguen com a mosques vironeres, jovencells que es banyen en xilaba, la mar
les mulla i mostra els fruits dels brivalls.
A Alexandria, evocació admirada de Kavafis,
ells demanen guerres mercenàries. Ja se sap, sempre la pobresa culpable.
Josep Micó Conejero
Núvols de filferro
No
has travessat el firmament
per
guaitar estels de paper,
ni
temptes dèdals atrevits
per
trobar portes sense albada.
Somnies
la sal de la terra.
Vols
desfer núvols de filferro,
que
engabien la claror fèrtil,
parint
taronges amb argila
i
cúpules de rajol blau.
Eludiràs
els forats negres
i
pensaràs la primavera.
En
una assaonada terra
t´esclatarà el camí feraç.
Josep Micó Conejero
La planeta
No vaig escollir el cosmos on nàixer,
tampoc la galàxia ni el planeta,
ni el continent ni l’època.
Ni la civilització ni la cultura,
ni la família ni els pares.
No vaig triar la classe social,
no em va preguntar ningú quants germans volia,
ni si en volia.
Tampoc no m’oferiren un cos a la carta:
raça, alçada, dimensions, colors.
No he triat sexe, ni preferències sexuals,
ni coeficient d’intel·ligència,
ni amics ni companys de treball
ni parelles per a l’amor,
ni de segur aquest poema.
No és per mi que no em seguirà nissaga.
Potser és el paisatge que hi afecta,
potser és la saba de la meua planeta.
Si no ho fóra, el goig i el dolor dependrien de mi,
dirien que sempre he estat lliure,
i diran que sóc l’únic responsable
de la meua felicitat.
Josep Micó Conejero
Solitud del silenci
Per a Abel
“ Tens els
preciosos trets
que
necessita aquest poema,
el tema del
qual no ets pas tu,
sinó
una bellesa superior
que
representes “
Roger Salas
Trobe a faltar el vent:
fa un dia de silenci,
llarg núvol sense tu.
Pesa el buit de la veu
absent, com intuïda,
solitud d’un silenci
que em penetra mesclada
amb sentors de pintura.
Del comerç de paraula
hi rau el ressò i l’ombra.
Trobe a faltar-hi el vent,
enyoradís, vital,
que, com alba d’estiu,
ompli
de llums la casa.
Josep Micó Conejero
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada