Escriure les llums, Alt i Baix Egipte, La planeta,Núvols de filferro i Solitud del silenci, del poemari Pels ulls tremola la carn 2013.







Escriure les llums


No se m´apaga l´afany de fer poesia,

desassossecs cavalquen les obagues

del pensament.

Una mescla adversa de fonemes i síl·labes

esquiven les sinapsis profitoses.


Les paraules estèrils

ni pasten ni couen penombres.

S´insinuen els versos immadurs,

vénen i van mil provatures

que el paper humilien.


Tanmateix, la desganada sintaxi

esculpirà de carn els fums

quan sabrà llegir les troballes.

A voltes, podem escriure les llums.


Josep Micó Conejero




Alt i Baix Egipte


                                                               
                                                        Anwar el Sadat fou assassinat aquell any vuitanta-u, durant una desfilada.
                                                  S’iniciava un capítol d’una història no resolta encara.
                                                 Tancaren l’aeroport durant unes hores i ens haguérem d’esperar per tornar a casa.
                                                       Mai més hi he anat i frise per visitar-lo de nou. Per endinsar-m’hi.
                                                       Probablement ho faré aprofitant una oferta. Tant de bo!



      He baixat cansat de l’avió, massa hores de vol, i a l’atri cairota de l’aeroport em rep
una bola de foc que forada de mil colors els vitralls de l’estança immensa, en l’hora  
vespertina dels musulmans.
      Traspassat el llindar, em torba gratament el ritual, que aleshores era verge per mi:
centenars d’homes  s’agenollen i dobleguen l’esquena mentre reciten unes oracions.
Vénen del treball i duen bosses de mà. Em sobta, que no hi ha cap dona en el ritus. Més
endavant descobriré perquè.
Escenificació esplèndida que delecta la mirada. Compassats moviments d’inclinació i
elevació de l’esquena i el cap dels creients, mentre una cantarella monòtona envaeix
l’espai. És l’any vuitanta-u i l´Islam encara el percep exòtic; també aquest país clàssic
em provocarà força preguntes.

      Recorreré els fastuosos vestigis de les tres cultures. Ho faig fora dels circuits
turístics a l’ús. No puc amagar, però, l’origen, i per això rebré oferiments de sexe en llocs impensats, com al temple de Luxor, pel propi guia del recinte. Rebutge la bellesa per por al desconegut. Potser el més sorprenent, però, emboirat pels tòpics que porte, és que
m’omplen la vista de verdor els inacabables palmerars que custodien les fresques ribes
del Nil.
      Alhora descobriré els coptes, el besllum impenetrable del seus temples i m’ameraré del misteri del primitiu cristianisme de les seues cerimònies i, sobretot, de la missa, tan sagrada que l’amaguen , darrere de cortines, als fidels  i que impressiona pels cants antics, d’ecos evangèlics.
     
      M’acompanya un amic i ens endinsem en territoris que no sabem integristes i trenquem
el tabú de visitar,  perillosament i breu, un poblat nubi.  Exuberant bellesa i elegància
dels  homes i dones d’aquest poble. Avui m´atrevesc a dir que són els negres més
bells que he conegut des d’aleshores. I també les dones...
    
      Egipte és excessiu en tot : en la sumptuositat històrica i també per les
misèries del present. Cementeris on viuen col·lectius pobres, mercats plens de mosques i
carns podrides, trànsit que trenca totes les normes, sorolls ensordidors, muntanyes de
fem per tot arreu, pobreses de tota mena,  palpables.
      Dos o més mons separats que se suporten, un disfressat d’europeu, l’altre, el tradicional de sempre. Un tren de luxe fins a Assuan, per a turistes i milionaris i un altre vell i atapeït, ple d’animals, caixons, farcells, cridòria i pudors, per al poble pobre.
      Una altíssima torre que gira amb un restaurant  al cim i albira tota l´urbs, i Khan el Khalili, basar, mercat d’artesania, munts d´oloroses espècies, regateig, molta humanitat fregant-se pels carrerons medievals, xicots que marquen masculinitat al turista dòlar i el literari café Fishawi, dels abundosos espills.
      Xiquets que pidolen a tothora i empalleguen com a mosques vironeres, jovencells que es banyen en xilaba, la mar les mulla i mostra els fruits dels brivalls.

      A Alexandria, evocació admirada de  Kavafis,  ells demanen guerres mercenàries. Ja se sap, sempre la pobresa culpable.


Josep Micó Conejero




Núvols de filferro


No has travessat el firmament
per guaitar estels de paper,
ni temptes dèdals atrevits
per trobar portes sense albada.

Somnies la sal de la terra.

Vols desfer núvols de filferro,
que engabien la claror fèrtil,
parint taronges amb argila
i cúpules de rajol blau.

Eludiràs els forats negres
i pensaràs la primavera.
En una assaonada terra
t´esclatarà el camí feraç.

Josep Micó Conejero


La planeta


No vaig escollir el cosmos on nàixer,
tampoc la galàxia ni el planeta,
ni el continent ni l’època.
Ni la civilització ni la cultura,
ni la família ni els pares.
No vaig triar la classe social,
no em va preguntar ningú quants germans volia,
ni si en volia.
Tampoc no m’oferiren un cos a la carta:
raça, alçada, dimensions, colors.
No he triat sexe, ni preferències sexuals,
ni coeficient d’intel·ligència,
ni amics ni companys de treball
ni parelles per a l’amor,
ni de segur aquest poema.
No és per mi que no em seguirà nissaga.

Potser és el paisatge que hi afecta,
potser és la saba de la meua planeta.
Si no ho fóra, el goig i el dolor dependrien de mi,
dirien que sempre he estat lliure,
i diran que sóc l’únic responsable
de la meua felicitat. 


Josep Micó Conejero


  
Solitud del silenci                                                    Per a Abel

                                                                               Tens els preciosos trets
                                                                                 que necessita aquest poema,
                                                                                 el tema del qual no ets pas tu,
                                                                                 sinó una bellesa superior
                                                                                 que representes “
                                                                                                      Roger Salas
Trobe a faltar el vent:                                          
fa un dia de silenci,
llarg núvol sense tu.                                                 

Pesa el buit de la veu
absent, com intuïda,
solitud d’un silenci
que em penetra mesclada
amb sentors de pintura.

Del comerç de paraula
hi rau el ressò i l’ombra.

Trobe a faltar-hi el vent,
enyoradís, vital,
que, com alba d’estiu,
ompli de llums la casa.

Josep Micó Conejero

Comentaris