El xabec

 

 

 

 

                                                                                                                 El que som

                                                                                                                 viu a la ciutat més sorda.

                                                                                                                          Joan VIgó

 

el xabec

 

hi hagueren les traces del fang originari

que s’embastaren en la boira dels bolquers,

hereves necessàries, potser,

del fil sideral de l’estirp.

 

hi hagué l’agenda infantil,  en carrers de terra

                                -encarnada d’horitzons impossibles-

que cernia espills blaus damunt la pell,

escorça de pantalons curts

 

                        -i aleshores eren d’aire les regnes-

 

un canó llarg de llunes fosques

que amagava el combat del plaer prohibit.

 

esdevenir castell amb portella de vidre,

i garbellar solatges del camí

             -tots els colors, des de l’amarg al dolç-

destil·lar el rumb temporal

                 -vol de mussol amb una vena als ulls-

 

els vents han esmolat el full de ruta

i el xabec ha fet caure veles absolutes.

no som com la fruita madura

                                -que suma tots els sucres-

som sempre a la intempèrie

i hem aprés a amagar el cofre del tresor

perquè encara ens caben més cicatrius.

 

                             josep micó conejero                                    Mosquit 2021