El xabec
El que
som
viu a la ciutat més sorda.
Joan VIgó
el xabec
hi hagueren les traces del
fang originari
que s’embastaren en la
boira dels bolquers,
hereves necessàries,
potser,
del fil sideral de
l’estirp.
hi hagué l’agenda
infantil, en carrers de terra
-encarnada
d’horitzons impossibles-
que cernia espills blaus
damunt la pell,
escorça de pantalons curts
-i aleshores eren d’aire les regnes-
un canó llarg de llunes
fosques
que amagava el combat
del plaer prohibit.
esdevenir castell amb
portella de vidre,
i garbellar solatges del
camí
-tots els colors, des de l’amarg al
dolç-
destil·lar el rumb
temporal
-vol de mussol amb una vena als ulls-
els vents han esmolat el
full de ruta
i el xabec ha fet caure
veles absolutes.
no som com la fruita
madura
-que suma tots
els sucres-
som sempre a la
intempèrie
i hem aprés a amagar el
cofre del tresor
perquè encara ens caben
més cicatrius.
josep micó
conejero Mosquit 2021
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada