ALGUNS POEMES DE VESPRES D'INVENTARI

 

                                                                     I

                                                Gelors que tallen/ la penombra del vespre/ fum de teulades /

 

 

 

Gelors que tallen/

                             l’embolcall diàfan                                

dels primers rampells de carn                                                          

 

                                           -nuc d’anhel-

 

càpsula amniòtica del camí,

que ens va obrint a les topades del món

i ens nodreix dels fluids de la intempèrie.

 

mudats en arbres de pedra percebem

la penombra del vespre/

                                       birbarem

l’erosió  i no s’evitarà el

fum de teulades/

                           com ombres del buit.

 

 

                                                             IV

                                                Remor de brises / canviaven els núvols / queia la pluja /

 

 

 

Remor de brises /

                              i es mouen les plaques,

marors de la pell clivellen l’oratge,

fan osca en l’embolcall de l’harmonia,

i escanyen els tempos de la trobada.

 

canviaven els núvols /

                                     blau de plom

s’unfla la veu del monòleg de fang.

 

queia la pluja /

                         interval en blanc

es relaxarà la segona capa,

i la crescuda se’n du els remeis vells.

 

                                                                  V

                                                      La fi festeja / del permanent incògnit / calla la pena /

 

 

 

La fi festeja /

                      i no hi ha hagut naumàquia,

respir secret de tatuar-te uns números,

seguirà encara captiu del vell somni,

d’assecar l’oceà i colgar les pors

del permanent incògnit /

                                        com Ulisses

sap de monstres, sirenes i esperances,

calla la pena /

                        i renova el viatge.

                                                             VII

                                         Quan no ets a casa / tinc l'ombra de companya / massa silenci /

 

 

 

Quan no ets a casa /

                                   assage pensar-te

selva enfiladissa i esforç amarg,

t’habite l’arrel de mar i la veu,

i segur que creuaries frontera.

tinc l’ombra de companya /

                                             la veig carn

amb una immersió del batiscaf,

l’haver  i el deure i un xic de tendresa,

massa silenci /

                         un perfil al terra,

li cal volum per poder abraçar-la.

 

                                                             X

                                                 L´hivern s’acaba / badalla el sol de gana / calfa la plana /  

 

 

                                                                                                                                  La llum baixa sobre mi,

                                                                                                                                                             jo no puc anar a ella.

                                                                                                                                                                      Berna Blanch          

                

                                                                                                                        

L’hivern s’acaba /                                                            

 

                              si es calmen els grisos,

 

mes l’intent no du les ganes de viure,

 

ni es fonen les pors, ni revé el desig,

 

les aranyes no deposen les quimeres

 

i hem de refer amb guants de seda el càntic.

 

 

badalla el sol de gana /

 

                                      llança llum

 

i esponja la pell del camí inestable,

 

foragita les obagues més íntimes,

 

calfa la plana /  

 

                         humitat d’oasi.

 

 

 

                                                            XVI

                                         Llum clara d’alba/ calma els pensaments negres/ de la tristesa /

 

 

 

Llum clara d’alba/

                              s’insinua als porus

lenitius en la nit de cova inhòspita,

 

una olor de llençol blanc i líquid,

d’aire verge que foragita els monstres,

 

calma els pensaments negres/

                                                   va afluixant

els nucs que engabiaven les clarors,

remolí que s’engul, com un secant

de la tristesa/

                       el rictus de la pena.

 

                                                             XXI

                                               La llum traspassa / la claredat del vidre / paraules mudes /

 

 

 

La llum traspassa /

                                el dol inaguantable,

mortifica els territoris del mal,

cala en la fenedura de la nafra

i manté a ratlla els botxins de la calma.

 

la claredat del vidre /

                                   ombra en l’aigua,

indagar en la claror del silenci

i temptejar les solituds del buit.

 

paraules mudes /

                             -elogi de signes-

 

                                                          XXVI

                                               Bruta de sang / per tres alumnes, guerra / mut !,  genocidi /

 

 

 

Bruta de sang /

                          llengua colonial,

ens queda poca tinta i, corroïts

els fonemes pels canons de la història,

encara el guant de ferro i el fusell

a la pissarra, i el verd que ens controla

no és del bosc, la llei, penetració

sense condó per causar el contagi.

 

per tres alumnes, guerra /

                                           dins les aules.

 

si ens han empeltat pels segles el dir,

mut !,  genocidi /

                            ells glossen la llei.

 

 

                                                                XXXIII

                                                  Perdura intacta / en el temps i els paisatges / tota la pena /

 

 

 

Perdura intacta /

                            diamant de fel,

la malla refermada de les nafres,

com fer la bugada del desconsol

o endevinar-li el llustre al record,

en el temps i els paisatges /

                                               flama ignífuga,

nodreix la calma si el nuc fa brotar

tota la pena /

                         cuirassa frontera

que embassa les melangies del film.

 

                                                             XL

                                         Dalt la torrassa / parrupa la coloma / un núvol passa /  

 

 

 

Dalt la torrassa /

                            -incinerant-me els dies-

des d'aquells clots de boletes de fang  

quan ignorava l'esplendor dels senyals,

se m'ha gravat un solc per cada abisme 

i he eixugat  el traç de les fulles seques.

 

parrupa la coloma /

                                 impermeable

a les silents sacsejades del buit.

 

un núvol passa /  

                             i agita la pàgina

d’una mar de vaixells sense odissea.

                                                      Parastaticum  [b]

 

 

 

Bastida enlairada en l’obaga

que somia en un nord i encara cus ferides,

             -filigrana de signes,

                                           per fermar el crit en la llum-

escriptura d’aigua que cerca en l’altre

el rostre colors de turbina.

 

Encenalls de l’ésser m’aclareixen penombres,

          -la remor aquosa com a indici de vida-

i em faig càrrec dels meus porus al forat negre.

traces del doll impreses al revés de l’iris,

fonemes que rebenten com un camp de mines,

corcons que trauen escafandres de la xarxa

         -i el podriment empesta els mèrits virtuals-

 

  

Sinuositats de l’ombra en la sang

que li guanyen la planeta de cara,

ponent que congela la llum i esmussa el tall,

brasa esdevé cendra complaguda

dels records de fel que esmolen la pena.

no s’esvaeix el dol si emboliquem el temps,

retrovisor per porgar de tarquim

les restes de la derrota en el cant.

 

 

Obric solc a la glopada d’estrelles

-com un vel d’argelagues front a l’odi-

enfile un teler clar de bons auguris

i entretant invoque flocs d’esplendors sense ítaques

             -l’olor a terra en el verd cremat dels prodigis-

Josep Micó Conejero