ALES DE PEDRA

homenatge

jugaven els camins de la pluja descalça,

al barri de les caminades lluminoses,

a ensorrar les espieres substancioses

del mural de mestria que el teu nom exalça.

vel·leïtós capvespre que l’aiguat encalça

damunt les correnties dels deures de l’ànima,

l’arrel de les passes que adobaren magnànima

florirà en un esclat de colors que embalça.

carícies de retorn fonen la cascada

i files de claror cerquen el punt de fuga,

neguen el signe i copsen la ment encantada.

buguenvíl·lies d’Aiora miren el cel,

fa un any que reben l’esclat de l’estrella nova,

que al Palauet sona com un violoncel.

                                                          20 gener 2020

Josep Micó Conejero

ALES DE PEDRA

                              

                                                                                                                                                        A Jaume Arcos Requena

 

                                                                                        Com cada nit hui tot serà llum,

                                                                                        Ambre  roent  apegat a la pell dels somnis,

                                                                                        Onírica i definitiva  textura:

                                                                                       Solitud al cau d'un cos caòticament despert.

                                                                                                                                        Begonya Pozo

 

 

Les llums del vent ferien les incerteses com si foren ales de pedra.

 

La vesprada del diumenge la veu anava desfent-se

                                                                       en pètals de pols injusta

i el cos adolorit del silenci ens deixaria  inútils

                                                                              -mutilats del fum assassí-

Començava un huracà amb vents policroms de somnis,

i aquelles ales pesades tornarien a les arrels de les muntanyes

a una línia verda de temps on ja no podria veure el teu passadís d'ombra.

 

Més enllà de la runa del temps, el destí  caurà damunt de nosaltres,

ara que tinc el teus dibuixos muts

                                                     tot comença un nou camí

                                                                         on el buit te cicatrius d'espases.

      

Agafem la papallona per les ales.

  

 

                                                                                                Abel Dávila Sabina