ROSETTA

                                ROSETTA

    

    

                      En aquest hivern

les llums s' amaguen com si foren temples,

              i la ment de pedra descansa

                                                               -antiga-

                   He caigut fora del sol,

mutilat de records damunt del cometa,

                      com si fóra no-res.

                      Jo que he viscut,

jo que he cantat en les intimitats dels dies,

                    ara he d'hivernar.

                ara que he romput el cel

i he travessat del tot les foscors del temps ,

                                                          no és just.

         Habiten en mi llengües ancestrals,

                els motius de les ombres,

                    no m' he d'adormir

                                  ací.

           M'he trobat amb el pit de roca

                   davant de les hores,

              com si fóra una estela roja,

                   cisellada de lletres

         i prove de no anar-me'n lluny.

             Tinc la por de les raboses

                                                       al foc,

                 l’asfíxia del riu sota

                                                       el gel

                 sóc granís de ferro,

     home monolític damunt de l'aigua.

     ABEL DÀVILA