SERÀ DE FUSTA, COM ERA

Serà de fusta, com era 

Vull dir-te, agosarat, un poema d´amor

que voldries, potser, amb imatges calentes,

que estime a la intimitat del llençol,

però t´escric el relat d´un demà.

T’esborrares un amor i la pàtria,

travessia de preu gegant,

frau del cants de sirena,

però no has escampat terra cremada a Cuba

i tens força embastat el camí a Ítaca.

Creixes ací mancat de les albes pairals

i s’aigualeix la faula,

i s’enforteixen les arrels,

i en l’Europa raptada,

novament, per ullals de sang

pagues el tribut i no reps els guanys de l’heroi.

Però, no em cap l´oceà a la butxaca,

ni puc servir-te encara

el present complet d´aquell somni.

Mes exiliarem el mercenari,

restaurarem la llar mítica dels teus avis.

Serà de fusta, com era, i envernissada,

i apagaré el cràter que et crema.

Moblarem els espais amables

de records amics i desmemòria negra,

que guaresquen la infantesa ferida.

Caldrà, per això, encegar Polifem

i que isquem de la cova,

i el cant sa no vindrà

pels encantaments que puga fer Circe.

Josep Micó estiu 2013