XÚQUER, LA FESTA, ICTUS I EN MI ROMANDRÀS, del poemari Romandràs 2016

              


                                                   
                                                

                                                              LA FESTA



                                                Tornes caramulla de signes,
                                                 i t´acarona una festa en ta casa.
                                                Veïnat, menges i confetti
                                                 sonen a repic de campanes.
                                                Va ser ben llarga la tempesta
                                                 que va escapçar mites de pedra,
                                                 ja no ens calfarà groc el sol
                                                 i la confiança vindrà ferida greu.
                                                 T´has trobat les parets de goma
                                                  i el terra trencadís com el cristall.
                                                 Creuares la insana frontera
                                                  i, desvalgut, un hom adona
                                                  que ja mai més cosiràs llunes
                                                   ni festejaràs, confiada, aurores.
                                                  Passejades convalescents
                                                  confirmaran malsons temuts.
                                                  El teu tarannà, però,
                                                  no empresonarà l´esperança.




                                                  Josep Micó Conejero



                    Xúquer

                                                                                                 Ah, festes del riu!
                                                                                                Ombres d’altres dies
                                                                                                més amargs, veniu!    
                                                                                                Em direu que vaig
                                                                                                ésser, un temps, viu.

                                                                                                           V.A.Estellés

Mil meandres t’han acaronat pel camí,                         

arribes fatigat d’un descens ric d’obstacles,                

aquell torrent castellà petit esdevé                                

abundós vas de mar lluenta entre muntanyes,              

espill on s’endrecen els estels cada nit.                                   


Des d’un capvespre remot de tardor guaitem,

de la riba de pedra estant ma mare i jo,

la groga llum reflectint-se en la teua calma.

Aquell record d’Antella et fa més bell encara,

hi la perenne remor del teu cant profund,

forma balls de rítmica escuma dels corrents.

Ribes de jardins nocturns, canyars de desig,

jocs d’adolescents que assaonen fam roent

de totes les sexualitats de l’amor.


Els carreus petris dels assuts t’embassen forces

i et dessagnes enamorant-ne la riquesa.

A voltes, te n’ixes de mare i empastifes

de marrons dissortats el somriure dels verds.



El teu full de servicis imposa respecte.                         


      Josep Micó Conejero



         
                     Ictus


Fugia un capvespre de mots de ferro

amb negres núvols confidents,

pluja de vidres fragmentats,
               
vents de mar deploraven els xiprers,

                       ...mes la trucada rebuda no deia

com  de greu seria l’auguri

del clau que m’atenyia.

                   
Cataractes espesses em negaven

els carrers per on solcava l’angúnia,

ben gosada de travessar semàfors

de sang per desxifrar ràpid l’enigma.


Com a la clívia ara no florida,

humil, casolana i massa regada

al pati, abusiu s’havia escampat

el beuratge suculent del camí,

segrestà  els ulls i les fèrtils paraules

del principi d’on em brollà la vida.


Per la llum salada s’obria pas

l’exili de la calma del jardí,


i albirava, sens remei, l’infortuni.


  Josep Micó Conejero




En mi romandràs
                                                                                                       ¿Dónde está aquella lumbre
                                                                                                       que tenia la casa caldeada?
                                                                                                      ¿Eras tú, madre?
                                                                                                      ¿Eras tú la cocina, el comedor, la sala?
                                                                                                      ¿Era tan sólo tu alegria
                                                                                                       lo que hacía habitable el mundo?
                                                                                                                     José Luís Parra
Mai no moriràs, mare. Cistella de mots,
la resposta de conhort de l’irremeiable.
Mai no vindrà l’hora, escac i mat al no-res,
el pensament no admetia l’ineludible.
Aquell vespre Laquessis consumia el fil,
la parca, ja cansada de teixir vestia
un rostre implacable en la cara de ma mare.
S’envania cruel del nostre desempar.
Vaig eixir a percaçar alé i en tornar-hi
s’havia confirmat, pervers, l’hostil auguri.

Vaig poder encara obrir-te els ulls, closos ja
per sempre i parlàrem els cossos en l’abraç
infinit, l’instant més torbador i temut.
Em cremava per dins una freda buidor.

Acompanyant-te en el camí del patiment,
no vaig ser present en el comiat del Gòlgota,
agraesc, tanmateix, la fi d’aquell calvari.
Llarga nit d’espases, dormida eternament,
l’última aurora a casa i l’adéu del teu poble.
Gentada silent que et defineix i et proclama.

Sembles ferma al taüt, et bese les mans fredes
i el front, travessen vidres de punta esmolada
la meua desolació abatuda.
Només l’entrada al no-res haurà d’esborrar
l’indestructible desconhort d’aquesta absència.

Una paret perpètuament ens separa,
més,  mentre viuré, tu romandràs viva sempre.     

    Josep Micó Conejero


                                               

Comentaris

Entrades populars