XÚQUER, LA FESTA, ICTUS I EN MI ROMANDRÀS, del poemari Romandràs 2016
LA FESTA
Tornes caramulla de signes,
i t´acarona una festa en ta casa.
Veïnat, menges i confetti
sonen a repic de campanes.
Va ser ben llarga la tempesta
que va escapçar mites de pedra,
ja no ens calfarà groc el sol
i la confiança vindrà ferida greu.
T´has trobat les parets de goma
i el terra trencadís com el cristall.
Creuares la insana frontera
i, desvalgut, un hom adona
que ja mai més cosiràs llunes
ni festejaràs, confiada, aurores.
Passejades convalescents
confirmaran malsons temuts.
El teu tarannà, però,
no empresonarà l´esperança.
Josep Micó Conejero
Josep Micó Conejero
Xúquer
Ah, festes del riu!
Ombres d’altres dies
més amargs, veniu!
Em direu que vaig
ésser,
un temps, viu.
V.A.Estellés
Mil meandres t’han acaronat pel camí,
arribes fatigat d’un descens ric d’obstacles,
aquell torrent castellà petit esdevé
abundós vas de mar lluenta entre muntanyes,
espill on s’endrecen els estels cada nit.
Des d’un capvespre remot de tardor guaitem,
de la riba de pedra estant ma mare i jo,
la groga llum reflectint-se en la teua calma.
Aquell record d’Antella et fa més bell encara,
hi la perenne remor del teu cant profund,
forma balls de rítmica escuma dels corrents.
Ribes de jardins nocturns, canyars de desig,
jocs d’adolescents que assaonen fam roent
de totes les sexualitats de l’amor.
Els carreus petris dels assuts t’embassen forces
i et dessagnes enamorant-ne la riquesa.
A voltes, te n’ixes de mare i empastifes
de marrons dissortats el somriure dels verds.
El teu full de servicis imposa respecte.
Josep Micó Conejero
Ictus
Fugia un capvespre de mots de ferro
amb negres núvols confidents,
pluja de vidres fragmentats,
vents de mar deploraven els xiprers,
...mes la trucada rebuda no deia
com de greu seria
l’auguri
del clau que m’atenyia.
Cataractes espesses em negaven
els carrers per on solcava l’angúnia,
ben gosada de travessar semàfors
de sang per desxifrar ràpid l’enigma.
Com a la clívia ara no florida,
humil, casolana i massa regada
al pati, abusiu s’havia escampat
el beuratge suculent del camí,
segrestà els
ulls i les fèrtils paraules
del principi d’on em brollà la vida.
Per la llum salada s’obria pas
l’exili de la calma del jardí,
i albirava, sens remei, l’infortuni.
Josep Micó Conejero
En mi romandràs
¿Dónde está aquella lumbre
que tenia la casa caldeada?
¿Eras tú, madre?
¿Eras tú la cocina, el comedor,
la sala?
¿Era tan sólo tu
alegria
lo que hacía habitable el
mundo?
José Luís Parra
Mai no moriràs, mare. Cistella de mots,
la resposta de
conhort de l’irremeiable.
Mai no vindrà l’hora,
escac i mat al no-res,
el pensament no
admetia l’ineludible.
Aquell vespre
Laquessis consumia el fil,
la parca, ja cansada
de teixir vestia
un rostre implacable
en la cara de ma mare.
S’envania cruel del
nostre desempar.
Vaig eixir a percaçar
alé i en tornar-hi
s’havia confirmat,
pervers, l’hostil auguri.
Vaig poder encara
obrir-te els ulls, closos ja
per sempre i parlàrem
els cossos en l’abraç
infinit, l’instant
més torbador i temut.
Em cremava per dins
una freda buidor.
Acompanyant-te en el
camí del patiment,
no vaig ser present
en el comiat del Gòlgota,
agraesc, tanmateix,
la fi d’aquell calvari.
Llarga nit d’espases,
dormida eternament,
l’última aurora a
casa i l’adéu del teu poble.
Gentada silent que et
defineix i et proclama.
Sembles ferma al
taüt, et bese les mans fredes
i el front, travessen
vidres de punta esmolada
la meua desolació
abatuda.
Només l’entrada al
no-res haurà d’esborrar
l’indestructible
desconhort d’aquesta absència.
Una paret
perpètuament ens separa,
més, mentre viuré, tu romandràs viva sempre.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada