Aquell crit que roman.

                                        


                                                  Aquell crit que roman


Quantes vegades, en adonar-me dels estigmes que m’habitaven, hagués fet un crit de protesta!
Aquell crit podria haver-lo fet:
-Des de menut que ja m’ensumava un relat d’ombres.
- Des de l’escola, quan apagaven el meu cant amb la mordassa de sintagmes estrangers.
- Des d’aquelles nits on cercava claror als parcs del desig prohibit.
- Aquell crit podria haver-lo fet:
- Quan el meu pare arribà de França, escanyolit com un cadàver.
- En descobrir, incompleta, la partida de naixement de ma mare.
- Des que vaig saber que res no atura els senyals que m’anuncien la meta.
Aquell crit podria haver-lo fet:
- En saber que mai no cessa el desig.
- En constatar que tot el viure passa ràpid com una pel·lícula.
- En saber que ni una llarguíssima espera trenca les tenebres en llum.
Aquell crit podria haver-lo fet:
-       Des que a la xemeneia, que fou escola i pati, s’hi apagaren totes les llunes.
-       Des que sé que,  a la clívia,  el temps s’esvara per les seues fulles.
-       Des que vaig llegir, a aquell antic diari, que una adolescent massa jove, s’havia cansat de viure.
Aquell crit podria haver-lo fet:
-       En intuir que una negra planeta amagava la llavor i insinuava la mare.
-       Des que vaig comprovar que s’obria pas l’exili de la calma del jardí i s’albirava l’infortuni d’una malaltia.
-       Des que vaig descobrir que ma mare mai més cosiria  llunes ni festejaria aurores.
  
Aquell crit podria haver-lo fet:
-       En aquella llarga nit d’espases quan, ella, ja dormiria eternament.
-       Quan, elles, dones d’empedrat, m’esborraren el full abans que jo escrigués la pàgina.
-        Quan em vaig adonar que el patiment provocat pels coltells no el proclamaria millor la memòria.
     Aquell crit podria haver-lo fet:
-       Des de Fontilles, envoltat de malalts, per convocar la purificació.
Aquell crit podria haver-lo fet:
-       Per demanar un préstec d’aurores, ara que sent aclaparador el pes de les llunes.


Tanmateix, he decidit fer-lo des de Romandràs, aquest poemari, a l’aixopluc del pati d’aquesta casa, on va romandre abans de trobar una família.

(Paraules llegides per mi en l'acte de presentació del poemari Romandràs, a la Llibreria de la Beneficència, desembre 2016. La presentació i el pròleg va anar a càrrec de Marisol González Felip)

Comentaris