La meua escola




La meua escola

Des de menut, sobretot en la primera edat escolar fins a l’adolescència tardana, vaig tenir la sensació que el temps costava més de passar en aquelles etapes jovenívoles, que els dies eren més llargs que ara. Recorde que lentes transcorrien les hores dels matins a l’aula i les ganes desficioses de tornar a casa, tot i que el comportament i les actituds dels mestres eren noves per a mi, m’entretenien i, a més, hi havia les diversions del pati, aleshores anomenades " recreo", on els xiquets soltàvem les tensions que aquella escola rònega, de continent i continguts, tan poc engrescadora, ens provocava.
Els colors, els sons i les olors d’aquella escola em remeten a les estacions de l’any, principalment la tardor, l’hivern i la primavera, i a la infantesa i l’adolescència. L’estiu era la solta dels pardalets que havíem estat engabiats en aquell casalot lleig i envellit.
Els colors de la llum, a les albes, als capvespres i als carrers del poble, tan diferents en cadascuna d’elles! Un color seré i adult, a la tardor; cansat i més trist, a l’hivern, i la força i l’alegria dels colors de l’arc de Sant Martí, en l’esclat primaveral.
La tardor eren els primers freds de les nits d´octubre, fruit de les tronades sobtades que es congriaven en minuts. Els trons, primer llunyans i tot seguit com si anassen a ensordir-nos, avisaven de les pluges fortes, torrencials, que vindrien de seguida.
M´agradava veure com el cel s´ennegria en un tres i no-res i els núvols llançaven en poc temps ingents descàrregues d´aigua que formava unes cortines opaques. S´havia fet de nit en un sospir, la pluja continuava injectant en vena el seu to assossegat que asserenava. Anava minvant, a poc a poc, i tardava hores en fer-se silenci.
La gent s´arrecerava a casa i des dels llindars o les finestres contemplava els rius en què s´havien transformat els carrers i els bassals d´aigua i fang de les places i vies encara de terra. Quina enyorança de pluja pensar-ho ara des de l’incipient desert en què s’està convertint el nostre País!
L´olor a pluja acompanyava la son i el despertar de les aurores de tardor. En matinar per anar a escola, a l´endemà, el dia es manifestava escurat i net i l´aire un xic més fresc, pur i agradós de respirar. Tot s´havia rentat amb la tempesta: les cases s´havien llavat la cara i els arbres i plantes del camp apareixien brillants i esponerosos. Abellia eixir al carrer i fer el trajecte fins el calvari.
Alguna setmana després començava la caiguda de les fulles, la formació dels humus al voltant de les soques dels arbres i, lentament, el canvi gradual, més apagat en la vestimenta dels veïns. Potser el fred ho endolcia tot, també les actituds humanes.
L´hivern em remetia a l’abric, a aquells gèlids matins escolars, que llavors eren més freds que ara, a l’olor de la pólvora dels castells i els coets solts de les festes del poble i als rituals familiars de Nadal i Reis que, aleshores, no sempre entenia del tot.
L’escola, a l’hivern, també l’associe al cinema. Al poble hi havia tres cinemes d´hivern i dos d´estiu. M’agradava molt el cine. Anar al cine a veure-hi una o dues pel·lícules era ser el protagonista o l’espectador d’històries de mons diferents i interessants que t’allunyaven de la quotidianitat del poble i et feien viure unes aventures impensables en el meu dia a dia. Era com ser un altre en cada pel·lícula. Per als xiquets i xiquetes d’aquells anys, també per als adults, el cinema era la modernitat, tant com hui puga ser una tablet o els videojocs per als joves actuals. Els diumenges i festius feien dues pel·lícules en sessió contínua i hi havia un descans. Els assistents eixien al bar a comprar llepolies, refrescos, cafés, etc. La meua estatura era més o menys com pertocava a l´edat que tenia i no arribava dalt del taulell de la cafeteria del cine. Hi demanava i ningú no m´atenia, sempre m´havia d´esperar que els adults haguessin
acabat les seues demandes. Semblava que mai no podria prendre’m un gelat i ser atés en condicions. Quines ganes tenia de créixer i que la gent no em sotmetés!
El color dominant d´aquesta estació era el gris fosc dels dies de tronada que s´aparellava amb el temor a la pedra que pogués ploure i els danys que ocasionaria als camps; el blau mat dels matins clars de molt de fred en què els homes es reunien a l´eixida del poble per" llogar-se" per a collir la taronja així com el blanc daurat de les roses de la dacsa acabades de fer a la llar de casa.
El perfum i la recollida del timonet en les excursions a la muntanya amb els amics, algunes vesprades quan no hi havia escola, és també una imatge dels meus hiverns escolars a Antella.
La primavera s´intuïa amb les primeres olors de la flor del taronger que omplien els espais, sobretot al matí i a poqueta nit. Així mateix les mones cuites, dutes del forn, acabades de coure, avisaven precursores i contentes de l´inici de les vacances de Pasqua.
L’estiu era el temps de l’aigua, del sol, de les fruites del terreny, dels seus colors i sabors i de l’acabament de l’escola. Havia arribat la llibertat, el temps per a les aventures i el gaudi d’una estació que ens semblava inacabable.
Hi havia, a més, les olors interiors d’aquella escola dels primers quinze o vint anys posteriors a la guerra d’Espanya, que va ser la meua escola de la segona meitat dels cinquanta. Olors que els vencedors no havien pogut eradicar encara: les olors de la pobresa d’uns territoris que maldaven per superar-la i recuperar-se d’aquella barbàrie, amb l’emigració forçada de milions de ciutadans, amb les divises de l’exportació de la taronja, amb el treball mal pagat a l’interior de l’estat. Olors d’estufa de llenya, de les borumballes de fer punta als llapis, amb maquineta o amb guillette, de les restes d’esborrar els errors a les llibretes amb aquelles gomes rústegues, del clarió de la pissarra, de l’aire carregat perquè les pautes higièniques de l’època no havien arribat a la sofisticació actual...
L’escola dels anys cinquanta que vaig viure era sòrdida i estava dotada molt malament. Hi estàvem separats per sexes, en un edifici atrotinat i incòmode. Ni el mobiliari ni l’adequació interior de l’única aula que hi havia per als xics responia a cap mínim criteri de comoditat. Citaré un exemple sobre l’estat dels mitjans de què disposava aquella escola: un dia que em vaig tallar el dit índex amb una fulleta, em sembla que estava fent-li punta a un llapis, el mestre em va donar permís per anar a casa a curar-me´l perquè no hi havia farmaciola a l´aula. Els, com a màxim, tres-cents metres que separaven l´escola de ma casa em semblaren tan llargs com una marató. Les gotes de sang anaven deixant un rastre a les voreres per on passava que augmentava la impressió de regueró infinit i la percepció que allò no cessaria mai.

Des de la perspectiva actual m’atreviria a dir que no hi havia cap element per dur a terme un ensenyament creatiu i enriquidor. Una pissarra i algun mapa eren bàsicament la dotació pedagògica de què disposaven els ensenyants. I l’esforç del mestre. D’alguns, perquè d’altres empraven una pedagogia molt particular, un estri de mal record: la paleta, una fusta "pedagògica" que feien servir per encarrilar els coneixements o la conducta conflictiva o distreta d’alguns alumnes. "La letra con sangre entra" , se sentia dir com a argument educatiu. Era un artefacte humiliant i que feia mal. Et feien parar la mà i te la colpejaven amb la paleta. També s’empraven altres tècniques, com carregar de llibres els dos braços en creu dels alumnes díscols i fer-los estar així un temps perquè es cansaren, escriure cent o més vegades una acció punible que l’alumne havia fet, com parlar mentre el mestre explicava o barallar-se, o llançar-se algun objecte, etc. Potser eren unes pràctiques que estaven en consonància amb aquella societat repressiva del primer franquisme, que no es va distingir mai precisament per establir diàlegs sinó per imposar els criteris del poder; i en aquest sentit l’escola no podia ser democràtica i de participació. Hagués estat un element estrany i distorsionador en aquell món. A més, també era, potser una forma d’afaiçonar el caràcter de l’alumnat, acostumar-nos a obeir sense crítica.
El pati, res a veure amb els actuals. Desnivellat, ple de cudols i pols, amb una o dues moreres esplèndides, no ho recorde bé, però en l’època en què feien el fruit, com que no se’l collia queien a terra i, en eixir al pati, els xafigàvem i esdevenia una mena de tarquim de morera indescriptible. Ara bé, aquest estat no representava cap inconvenient perquè s’hi haguera instal·lat un pal per a les tres banderes que guanyaren la "cruzada nazional" i que cada matí abans d’entrar a classe, ens feren formar militarment, alguns alumnes les hissaven i tots cantàvem el "Cara al sol". No sé durant quants anys ens van obligar a representar aquesta pallassada. Aleshores crec que ningú de nosaltres érem conscients de com se´ns demostrava dia a dia qui havia guanyat aquell colp d’estat criminal i com ens imposaven les conseqüències.
Malgrat tot això, no en tinc mal record de l’escola, tampoc no la recorde amb massa estimació, m’ho passava bé de vegades i d’altres no tant. I prou, però no sé si és un símptoma de l’escàs atractiu que em despertava el fet que em sàpia només el nom d’algun dels mestres, el d’una mestra que li deien Dª Pilar, que era d’Alfarrasí, que no degué ser mestra meua perquè era dona, a qui recorde amb afecte, i el D. Francisco i Da Paquita, que eren matrimoni, i que després em feren de preparadors per al batxillerat.
Aquella va ser una època molt fosca, s’havien depurat les generacions dels i les mestres de la República, i les generacions que deixaren "útiles para el servicio" o les noves, amb la repressió i el control que tot ho omplia probablement feien més del que podien, els que volien. Si n’hi havia de bons pedagogs i progressistes havien d’anar en compte. Aquests aspectes no els notàvem nosaltres aleshores, érem massa joves, són reflexions que m’he fet posteriorment. El que sí que érem capaços d’entendre era el seu comportament i l’actitud personal com a ensenyant i com a persona de respecte cap als alumnes.
Eren moltes altres les diferències amb l’escola d’avui. En citaré nomes dos aspectes importants per no allargar-me: el llibre de text que teníem i la relació amb l’església.
Tota la informació de què disposàvem venia en un únic llibre on hi havia el conjunt de les matèries que havíem d’estudiar. Res a veure amb la riquesa, amplitud i diversitat dels llibres actuals. S’anomenava l’Enciclopedia Alvarez i això era tot el saber que havíem d’aprendre en aquella edat. Uns "coneixements" que en els aspectes estratègics s’havia triat i garbellat amb molta cura.
Pel que fa al segon aspecte hi havia una total coordinació entre les festivitats de l’església catòlica i les activitats de l’escola, de manera que en les celebracions importants(Nadal, Setmana Santa i Pasqua i altres festes locals o "nacionals") l’escola les celebrava també, ens hi portaven al temple en grup. Inclús rebíem a l’escola la visita "pastoral" del senyor bisbe. Una mostra molt evident de la confessionalitat de l’estat i de la manca de respecte a les llibertats, en aquest cas la religiosa.
Les tres matèries que més en sobtaven, pensat a posteriori també, a l’inici de l’adolescència quan comences a preguntar-te coses, eren la llengua de l’escola, que no era la mateixa que parlaven tots els habitants del poble, les informacions històriques que rebíem i la literatura que hi estudiàvem.
De la història, els valencians semblava que ni n’havíem tingut ni en teníem, que no existíem com a poble, ni la Corona d’Aragó tampoc. Tota la història que ens hi ensenyaven era la seua reconquesta, Doñes Urraques de Castella i Guzmanes los Buenos, i Cids, i universitats de Salamanca, Isabels, conquesta de Granada, descobriments d’Amèrica, i indis per ací i per allà. Ens unflaven el cap amb les glòries d’una Castella imperial que havia protagonitzat fets civilitzadors de primer ordre i un muntó d’anècdotes. Nosaltres, els valencians no havíem fet res de trellat que meresqués aparèixer als llibres. Un dia, però, de sobte, hi apareixia un rei, Jaume I, i ens deien quatre cosetes, de rapa i fuig, que havia protagonitzat i ja estava tot, no esmentaven tampoc una continuïtat posterior d’aquest monarca. Ni uns precedents. Era com un personatge incòmode que l’havien de traure a escena, a contracor, però sense donar més explicacions perquè aquestes podien fer pensar. Resultava que el monarca peninsular que havia conquerit més territoris en vida, que havia creat el Regne de València, el nostre, i el de Mallorques, que ens havia donat una mena de constitució escrita, avançada a l’època(els Furs) no es mereixia més d’una línia als llibres dels xiquets i xiquetes valencians. Era un monarca sense antecedents ni successors, ni Abat Oliva, ni Pau i Treva, ni Guifré el Pilós, ni Ramons Berenguers ni Berenguers Ramons, ni Peres ni Jaumes, ni Guerra de la Unió, ni guerres amb Castella(diverses) ni revoltes socials(1a i 2a Guerra de les Germanies) ni el domini de la Mediterrània per la Corona d’Aragó. Semblava que no havíem tingut universitats, algunes de les més antigues i prestigioses, com la de Lleida, ni escoles de traductors com a Mallorca o al convent de Predicadors de València, ni grans catedrals com els altres pobles d’Europa, ni dos papes valencians, ni herois com Vicent Peris i Guillem Sorolla a les Germanies, ni l’ocupació espanyola final i la pèrdua de les nostres llibertats a la desfeta d’Almansa, en la Guerra de Successió.. Fet i fet, sense història. Hi havia alguna cosa que no em quadrava. Això sí, tornàvem a aparèixer en escena per contar-nos la mentida grandiosa que Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella havien creat Espanya. Una Espanya molt sui generis, que ens deien que havia descobert un nou continent, amb l’aportació econòmica, això sí, del Mestre Racional del Regne de València Lluís de Santàngel, però que no ens explicaven perquè els regnes de la Corona d’Aragó no podien anar a les terres tot just descobertes. Aquestes eren només de Castella. Com quedem, no havien creat Espanya?
I després, de nou el seu relat espanyol. Nosaltres en l’anonimat, una anomalia històrica, un poble sense història. Anys més tard vaig entendre tots els perquès i també perquè ara continuen amb una actitud semblant. Només s’adjudiquen de nosaltres allò que interessa al seu projecte espanyol i no el contradiu.
Pel que fa a la llengua de l’escola i a la literatura hi havia un pensament motor en la dictadura que era fer desaparèixer la nostra personalitat nacional com a valencians i això ho volien aconseguir per la substitució de la nostra llengua pròpia, el català dels valencians, el valencià, per una llengua de fora, estrangera, una llengua que havien començat a imposar-la a totes les capes socials, excepte a la noblesa que ja des del segle XVI havia adoptat la llengua del poder, a partir de la desfeta d’Almansa i el decret de Nueva Planta i, a nivell de masses, en els anys vint i trenta del segle XX. Una de les formes era convertir el castellà en la llengua de cultura, la llengua de l’escola, dels mitjans de comunicació i de totes les instàncies elevades i de prestigi.
Quin sentit tenia una escola en castellà, si els valencians tenim una llengua pròpia? La llengua que tothom parlava en aquells anys empobridors a Antella era el valencià. Més exactament, no tots ho feien sempre, perquè ni el rector l´usava a l´església, ni la guàrdia civil a les carreteres o als camps, ni enlloc, ni evidentment els representants de la cultura, els mestres. Moltes persones es passen tota una vida aprenent una llengua i no sempre ho aconsegueixen. Tanmateix, els primers quatre anys dels xiquets i xiquetes dels cinquanta degueren estirar-se com a goma de mastegar perquè el primer dia d´escola de la nostra vida el mestre o la mestra començaren la classe amb la llengua que només sentíem una vegada al dia, si de cas, a l´hora del "parte" o les notícies de la ràdio on la primera informació sempre era : "su excelencia el jefe del estado y generalisimo de los ejercitos....ha hecho esto y esto y esto..etc". La cara que devíem fer els primers dies en sentir-los parlar degué ser d´una indesxifrable sorpresa i perplexitat. Podem, per tant, i és convenient, estudiar i dominar el castellà i altres llengües, com més millor però la llengua vehicular ha de ser la pròpia. Per entorpir això, començaven en l’escola primària i arribaven a la Universitat amb el castellà com a llengua vehicular i, mentrestant, el valencià, la llengua del territori, completament marginada i transformada en un vehicle deteriorat sense mitjans que el valoraren, cada vegada més castellanitzat i empobrit. Ningú ens deia res de la llengua del poble, d’on venia, en quins altres territoris de l’estat i de l’estranger es parlava, si havia tingut o no història literària. Només ens ensenyaven a l’escola unes regles per aprendre a escriure bé el castellà i no fer faltes d’ortografia, basades en paraules que en valencià començaven per /f/, com per exemple fem, fosc, forat, i que eren una excepció perquè en castellà no s’escrivien amb h, etc. És a dir, una llengua al servei de la plenitud de l’altra. I de la llengua del poble esborrar qualsevol indici. Fins a la seua desaparició.
Aquesta política ja era antiga, venia de lluny. La dictadura franquista només l’havia exacerbada fins al paroxisme fanàtic. Tot allò que no era pancastellanista era enemic d’Espanya i calia perseguir-ho. La van aplicar ja els diferents governs del "turno" al segle XIX, la dictadura de Primo de Rivera i la mateixa II República Espanyola, que va concedir alguns estatuts i la possibilitat d’una certa oficialitat del català a Catalunya, però sense cedir mai la supremacia de cap llengua no castellana front al castellà, que sempre ha de ser "la llengua".
La situació actual, amb la llei Wert, és la mateixa de supremacisme del castellà a tots els nivells sobre el català en tots els territoris on es llengua pròpia, o sobre qualsevol altra llengua de l’estat no castellana.
Si parlem de la literatura, també l’escola que vam patir era "particular" en aquest aspecte. Se’ns ensenyava als alumnes valencians una literatura que tampoc no era l’específica nostra, era la literatura castellana. És cert, que alguns autors d’origen valencià han escrit en castellà ja des del XVI, i sobretot en el darrer segle, però no és menys cert que la literatura del País Valencià, la històrica, els grans clàssics i l’actual és la que s’escriu en la nostra llengua pròpia, el valencià, el nostre català, la que ens identifica davant del món. Ens refregaven Jorges Manriques, Lazarillos i Quijotes i ni un borrall de les Homilies d’Organyà, Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs Marc, Martorell, Metge, Verdaguer, etc etc.
Amb els precedents citats que recorde, de la meua escola de xiquet i adolescent, i les lleis d’educació que han legislat els diferents governs espanyols de la democràcia, uns més que altres però tots amb moltes característiques, sempre de contenció, en comú respecte al nostre fet nacional, sobretot llengua i cultura, ara queda ben clar perquè aquella escola franquista o l’escola actual que ens volen imposar amagava la nostra realitat històrica, literària i lingüística.
Perquè tenim motius més que suficients per considerar-nos orgullosos, o com a mínim tant com qualsevol altre poble, del nostre passat, dels nostres escriptors i de la nostra llengua. I és per això que tots aquells espais públics i privats que recupere la nostra llengua i cultura, els haurà de perdre o, com a mínim compartir en casos especials, aquella que ara els hegemonitza tots. I potser això és el que no els interessa i no ho volen.

Josep Micó , publicat a la revista La Lloca, d' Antella.


Comentaris

Entrades populars