CLÍVIA i EL PASSAPORT DEL MEU PARE, del poemari ROMANDRÀS 2016.

{...}

Estimem-nos com les flors

                                                            en nosaltres mateixos
                                                            en vosaltres mateixos
                                                            en ells mateixos,
                                                            com les flors, només com les flors,

{...}

Nichita Stănescu (traduït al català per Pere Bessó)

CLÍVIA

Clívia del pati de casa,

amerada de mirades corpreses,

fulles verdes de sabre i flors taronja,

t’han contemplat tres generacions

i tu floreixes cada primavera.

El temps s’esvara per les teues branques

com pluja engolida per l’albelló.

Ull de cristall que has reflectit la vida

i no has tremolat per la fúria dels vents.

Fa anys que volia fer-te un poema,

de quietud remullada de saba:

monòleg en un atzucac,

com unidireccional.

Josep Micó Conejero

El passaport del meu pare

                                                                                                                      Que no sigui, però, la cançó de l'odi,

                                                                                                       nascuda de la injusta i llarga humiliació.

                                                                                                                                  Salvador Espriu

Imprevist com un eco,

escolte a una carpeta un passaport.

No té el verd suau dels boscos de la vall,

ni el dels canyars que festegen el riu,

és verd de sang i lluu una gallina,

no obri  portes noves sinó que expulsa.

No l’han expedit per conéixer món

ni per gaudir d’hotels i de cultura,

és el passaport dels desheretats

que viatjaven des de la penúria

a una agra verema de soledats.

Josep Micó Conejero